Documentació
Saviesa narrativa
Poques vegades ens és donat el privilegi de poder llegir una novetat que confirma pàgina rere pàgina la seva ferma candidatura a convertir-se en un clàssic. Julià de Jòdar culmina amb El metall impur un projecte narratiu que a més de mostrar ambició ofereix resultats. La trilogia L'atzar i les ombres explora la construcció d'una consciència i alhora traça el contrallum d'una experiència subjectiva de la història. Res a veure amb el cartó pedra i l'èpica maniquea amb que s'acostumen a resoldre aquesta mena de materials. L'àngel de la segona mort se centrava en la ressonància llegendària sobre un adolescent de mitjans dels anys 50 de la violència revolucionària de la Guerra Civil, mostrava la precarietat d'un ordre fet de silencis, renúncies i traïcions en el microcosmos d'un barri articulat al voltant de la cruïlla dels carrers Guifré i Cervantes (dos carrers que realment existeixen, al barri de Gorg de Badalona). El trànsit de les fades aprofundia en aquest món i mostrava el despertar del desig a través d'un drama sentimental. El protagonisme se cedia a unes dones amargades, desitjades o mal estimades, recreant el clima moral de finals dels anys cinquanta. El metall impur narra un ritu de pas, un bateig de foc en una foneria suburbial, situada prop de la desembocadura del Besòs, que reuneix la força mítica d'un gresol alquímic i la nitidesa hiperreal i recremada dels òxids i el polsim del metall flotant en l'ambient d'una nau on s'operen perillosos rituals industrials, recreats amb detall i força evocativa. Aquest trajecte d'iniciació del jove protagonista en el món dels adults activa la navegació d'un buc narratiu espurnejant de suggeriments, transmès amb un ventall de registres que van des dels diàlegs plens de vivacitat fins a una prosa assagística i digressiva, capaç d'integrar en un discurs essencialment literari sabers històrics, psicològics, antropològics... sense carregar de plom les ales del relat, enriquint-ne el gruix moral i fent literatura amb idees que es mouen, que assetgen uns personatges i unes situacions que són sempre interrogants punyents. Es podria definir El metall impur com una eina sofisticada i potent d'introspecció que furga en la dinàmica oberta entre la memòria marmanyera, la identitat informe i les tensions històriques. El barri i la fàbrica, com a miralls i receptacles conformadors del jo. Julià de Jòdar articula la novel·la a partir d'unes poques escenes que es reprenen i es despleguen a la manera de llavors germinatives, carregant-se de sentits, de força emocional i simbòlica, de raons i de reflexos. Hi ha en primer lloc el trajecte a peu resseguint la via del tren des de Guifré i Cervantes fins a l'altra banda del Besòs, a la zona on es dreça la foneria i on se situa el gruix de la novel·la, entre La Catalana, La Mina i el Camp de la Bota. En aquest trajecte se xifra la fugida iniciàtica del clos matern. Pel camí apareixen sobtadament personatges que marquen d'incertesa visionària el pas pel suburbi d'ermots, platges brutes, murs industrials, solars amb rates i estacions abandonades: una gitaneta del Camp de la Bota que li ofereix una bala de la zona dels ajusticiaments, el mag Li Chang, el xinès de Badalona... L'escena nuclear de la novel·la la trobem en un accident laboral a la foneria, que xifra totes les tensions d'un món industrial en transformació a principis de la dècada del desarrollismo: amb catalaníssims patrons franquistes, encarregats catòlico-pujolistes-porciolistes, sindicalistes clandestins, obrers mesells, sardònics o ambiciosos... L'expeditiva reacció del jove protagonista a aquest accident laboral -fruit de la imprudència empresarial- marcarà la seva iniciació a una lluita de classes intuïda i mitificada. L'autor basteix ficció i el seu revers. El manuscrit d'El metall impur és trobat als Encants pel senyor Lotari, que prova de verificar-ne els referents, els noms propis, omplint la novel·la de fotografies i documents d'arxiu. S'intercala així la recerca de la veritat factual que hi ha rere les fabulacions. L'efecte és fascinant. La constatació que el narrador no és fiable, que inventa i deforma, reforça la veracitat i la potència imaginativa del relat. Tota una lliçó de saviesa narrativa.
Tornar