Documentació
Mercè Ibarz recrea els canvis interiors de la ciutat
La periodista i escriptora reuneix tres relats de vida quotidiana en el llibre A la ciutat en obres, situat a l'Eixample
Encara que pot semblar estrany, no és una novel·la ni un llibre de contes, sinó un aplec de tres relats que tenen en comú històries de la vida quotidiana de l'Eixample barceloní. Són cent pàgines que deixen entreveure que "hi ha molta més qualitat de vida interna que de façana", per això la narradora presta "molta atenció a la vida quotidiana, a les coses petites de cada dia".
Ibarz creu que està de sort, ja que té un editor que no creu en encotillaments de gènere. "Jo sabia què volia explicar, tenia les històries clares. Vaig tirar pel dret i vaig escriure de la manera més idònia per fer comprendre aquestes històries: m'és igual si són contes o novel·la. L'únic que m'interessa és que el que escrigui arribi al lector".
En A la ciutat en obres hi ha la transformació d'una ciutat, més ben dit de l'Eixample, però també hi ha "la transformació d'una generació, la meva". Està escrit "sense nostàlgia", perquè "no puc tenir nostàlgia de la ciutat que teníem als anys 70". I més que una crítica social o política, el llibre vol deixar clar "la fragilitat dels pactes privats, de l'amistat, de la meva generació".
En el primer relat, "En un mar vegetal", es narra el retrobament de dues amigues a l'umbracle de la Ciutadella, amb un cambrer de taverna deliciós, un personatge secundari molt encertat. La humitat que passa d'una casa a l'altra és motiu de solidaritat veïnal i protagonitza "Fragilitat de parets", mentre que "El contracte" reflexiona sobre l'intent de recuperar antigues relacions.
En aquest aprofundiment de la vida quotidiana, Ibarz ha treballat tant l'explicació de les històries com la manera de narrar-les: un llenguatge directe, clar, senzill i sonor. "Sempre he tingut molta cura del llenguatge. En els meus anteriors llibres de ficció el llenguatge narratiu havia de ser rural, dialectal, ja que les accions passaven en pobles de l'interior. En aquestes narracions, he volgut escriure a la manera oral, antiga, com quan qualsevol persona parla als seus coneguts. Hi ha protagonistes grans i amb la seva paraula he volgut fer un homenatge a les generacions aventureres d'abans de la guerra", explica. "Sap greu que la llengua s'empobreixi en la literatura", afegeix l'autora, que si bé troba lògic que es vagi creant una llengua d'ús estàndard a causa de la televisió, opina que alhora "cal conservar la llengua viva, musical. Encara hi ha gent que parla molt bé i l'oïda ho agraeix".
Mercè Ibarz (Saidí, 1954) és autora de La terra retirada (1994) i La palmera de blat (1995). També ha publicat dos llibres d'assaig, un sobre l'obra de Mercè Rodoreda i un altre sobre Buñuel.
Tornar