Documentació
"Em considero una escriptora de proximitat"
L’escriptora i periodista Mercè Ibarz acaba de publicar Febre de carrer (Quaderns Crema), un llibre compost per vuit relats en què narra situacions de canvi i transformació en les vides d’uns personatges “que tenen la necessitat de sortir al carrer i expressar el que senten”. Com explica l’autora, els protagonistes dels seus contes viuen en una situació de desarrelament i senten l’estranyesa de no formar part del corrent principal. A diferència del que passava en títols anteriors d’Ibarz, en aquest llibre no hi ha cap fil conductor clar que uneixi tots els contes, sinó “una varietat de registres més gran i una presència més forta dels personatges”. Febre de carrer és la quarta obra narrativa de Mercè Ibarz (Saidí, Baix Cinca, 1954), que va fer les primeres passes en la literatura amb una crònica de les transformacions del món rural titulada La terra retirada (1994). Després van arribar La palmera de blat (1995) i A la ciutat en obres (2002). I en aquesta nova entrega, l’autora narra els canvis interiors d’una sèrie de personatges que senten la necessitat de sortir d’allà on es troben. “No es tracta de situacions límit, sinó de moments de transformació en la vida dels protagonistes. Aquesta és una de les constants de les històries que escric, que tracten el present però amb evocacions al passat”, indica Ibarz. Una bona mostra d’això darrer és “Kilimanjaro”, un relat protagonitzat per una dona que ha de tornar a treballar després de dos anys de baixa per una llarga malaltia. Les seves pors, la reincorporació a la rutina i els desitjos de tornar a trepitjar el carrer després d’un dur període de reclusió a l’hospital són alguns dels aspectes descrits per Ibarz. El desig de sortir a l’exterior porta els protagonistes de Febre de carrer a emprendre viatges, físics o interiors, que afavoreixen l’encontre i la interacció amb altres personatges. Això és el que succeeix a “Una modesta proposició”, on tres amigues de procedències diverses que viatgen en cotxe es perden per carreteres secundàries de camí cap a la platja. Allò que en un primer moment suposa un contratemps s’acaba convertint en una oportunitat ideal per intercanviar records i reflexions. A “Pere el Roig”, en canvi, l’autora recupera les memòries d’un delator sindical que al final dels seus dies intenta explicar com va arribar a quedar-se sol a principis dels anys setanta. “Volia posar l’accent en moments del passat recent que han quedat immersos en una nebulosa, com la postguerra o els anys seixanta”, explica. Per l’escriptora, la major font d’inspiració és la vida quotidiana. “Em considero una escriptora de proximitat. Observo què passa al meu voltant, al meu entorn, i em fixo en allò que, en principi, passa desapercebut. El món i el carrer estan plens de personatges”. Ibarz considera que el format del relat és el que més s’ajusta a les històries que ara li ve de gust d’explicar. A més, la seva dedicació al periodisme li ha impedit disposar del temps necessari per repetir l’aventura d’escriure una novel·la. “El relat el pots dur amb tu tot el dia, però la novel·la requereix una concentració més gran. Tot i així, tinc ganes d’escriure’n una, de recórrer el llarg camí que això suposa”, explica l’autora, que reconeix, en canvi, que el periodisme ha potenciat la seva claritat expositiva i la precisió a l’hora de narrar. “La meva professió m’ha ensenyat que cada persona és un món, per això intento que els meus personatges resultin pròxims. La literatura tendeix a mirar els personatges des de dalt, i jo he intentat posar-me a la seva mateixa alçada
Tornar