Documentació
Els detalls significatius
És la sensació que proporciona l’obra narrativa de Mercè Ibarz: des del reportatge novel ·lat de La terra retirada fins els vuit contes que ara reuneix a Febre de carrer, el lector té la certesa de transitar per un espai on el domini del temps està sotmès a les lleis d’una memòria sensible, capaç d’ordir trames i peripècies segons els dictats d’uns detalls mínims tenaçment persuasius, suficientment forts per mantenir i sustentar i alimentar des de dins els arguments i les històries. Els records d’unes formes de vida rurals que s’anaven eclipsant perquè unes conviccions noves enretiraven el pes del passat convencional guiaven els diversos rumbs narratius que omplien les pàgines de La terra retirada; l’aparició sobtada i sorollosa de la barbàrie urbana en les planúries tranquil·les i equilibrades que pertanyen al record de la infantesa i l’adolescència de l’autora era el que fertilitzava el fons de La palmera de blat, una novel·la fallida que posseïa al mateix temps moltíssims punts d’encert; i als tres relats d’A la ciutat en obres —el llibre més desolat i dur de Mercè Ibarz—, el lector assistia a l’escenificació de la resistència moral, gràcies a la percepció fascinada de les coses petites que envoltaven els passos i l’existència de les protagonistes, enfront dels embats caòtics promoguts pels ritmes frenètics i enverinats de la quotidianitat urbana. Com un exercici obligat de fe convençuda en els prodigis benefactors de la memòria immediata o definitivament passada, Mercè Ibarz s’ha esforçat sempre per privilegiar la llum i la claror que li permeten fixar-se en els diminuts motius virtuosos que li ofereixen els dies de cada dia: és el que succeeix en cada un dels contes que ara publica, un compendi madur i seriós sobre les constants que havia anat inspeccionant en els seus llibres anteriors. És també, al cap i a la fi, el que es constata en un passatge de “Kilimanjaro”, un dels contes de Febre de carrer, i que defineix amb exactitud quin és l’esperit que anima el llibre: “La memòria té la facultat d’alterar la disposició i el contingut dels calaixos, i així el dolor es pot transformar, perquè surt a passejar pel decurs del temps, per la voluntat del record i també de l’oblit”. La memòria dels personatges que apareixen en els contes de Mercè Ibarz, efectivament, tendeix a manipular i reconstruir l’experiència acumulada en el passat, tendeix a combatre les trampes del dolor pels errors comesos amb una habilitat estratègica per eliminar els moviments maldestres, tendeix a l’argúcia salvadora de jugar amb l’oblit i amb els recursos favorables de l’evocació: el lector sap que presencia un espectacle que no concorda ben bé amb la realitat que se li insinua, però accepta amb felicitat els raonaments dels personatges perquè l’únic que els mou és la pietat cap als seus fets erronis i equívocs, com si demanessin per favor el gest d’un perdó que no els acusés per l’entotsolament que bandeja la responsabilitat existencial. Amb una prosa aparentment senzilla i de caire intimista que no rellisca mai cap als precipicis de la sensibleria, Mercè Ibarz basa l’eficàcia de les seves històries en la selecció eficaç de la matèria narrativa: a vegades sembla que el conte avanci mitjançant l’articulació pausada d’unes estampes inconnexes, però el lector no s’ha de preocupar mai perquè tot està vigilat per la mà constructora de Mercè Ibarz. I si els contes opten per una estructura fraccionada és perquè la forma del text està íntimament lligada amb el to moral que travessa el llibre: Mercè Ibarz confecciona els contes de Febre de carrer d’acord amb la voluntat epifànica de voler copsar i retenir en la mirada innocent i ingènua dels protagonistes els enlluernaments que susciten els petits detalls significatius de la bellesa. Hi ha, en un segon lloc, un altre aspecte que singularitzen els vuit contes reunits aquí: són històries pouades en els viaranys de la memòria, és cert, són històries que magnifiquen gràcies a la prosa sòbriament poètica de l’autora la felicitat efímera dels instants de plenitud vital, és cert, però també ho és que la seva força estètica prové de la consistència amb què Mercè Ibarz manipula i orienta els fils del relat, de la saviesa que demostra tenir a l’hora de dir o callar fets cabdals en el transcórrer de la història. Febre de carrer pot semblar, en un primer moment, un llibre escrit sense gaire ambició estètica i faltat de caràcter, com si fos un pas intermig o un exercici d’estil a l’espera d’empreses més notables. Però quedar-se en aquest estadi seria un error imperdonable: Febre de carrer és un llibre que opta per avançar i créixer en veu baixa, destinat tan sols als lectors que llegeixen sense pressa i que saben assaborir textos magníficament calculats i pensats sense creure que sigui necessari organitzar cap tipus de rebombori o grinyol per cridar l’atenció de ningú. Partidària de la creació en veu baixa i sense cap concessió a l’estridència estilística, Mercè Ibarz sap emocionar i convèncer
Tornar