Documentació
Pere Gimferrer Poeta
Pere Gimferrer publica un llibre en prosa, 'Interludio azul', i un altre en vers, 'Amor en vilo', que reflecteixen la recuperació d'un amor adolescent anys després del trencament
El primer que ha sobtat a molta gent, potser més i tot que els nous llibres, és el seu canvi de 'look'... Algun crític ha parlat de la importància de l'estètica exterior com a part de la seva obra...
Però és que aquesta estètica no ha estat sempre idèntica. He tingut una sèrie de variacions al llarg dels anys. Fa molts anys que vaig començar a publicar llibres, i no he tingut una aparença inalterada, ni personal ni literària, en tot aquest temps. La meva aparença està ara potser més a la vora de la que tenia l'any 1969, època de la retrospectiva dels dos darrers llibres.
Tant 'Interludio azul' com 'Amor en vilo' responen a un mateix impuls. Per què no va publicar-los junts?
M'ho vaig plantejar, però no pot ser. A més, estic comprovant que curiosament n'hi ha més que compren el de vers que el de prosa, tot i que el lector més freqüent els compra tots dos. Posar tots dos llibres en un sol volum em va semblar totalment inadequat, encara que n'hi ha precedents en moltes llengües, perquè els lectors s'haurien trobat amb un llibre massa llarg i summament confús.
Durant anys defensava la idea de la fusió de gèneres...
Sí, però no d'aquesta manera, no fent un híbrid en un llibre que sigui primer en prosa i després un grapat extens de poemes. La fusió de gèneres es podria fer a l'interior d'un gènere aparentment unitari, sigui poesia o prosa, però és diferent de crear un producte com a llibre híbrid, que em va semblar que desconcertaria el lector i no li aportaria gaire res.
Ha publicat aquest llibres a Seix Barral, editorial de la qual és director literari. ¿Conflueixen sovint, el poeta i l'editor?
El món editorial és una opció que vaig prendre fa molts anys, quan estudiava. Vaig estudiar dret i filosofia i lletres, però vaig decidir que no m'interessava ni exercir l'advocacia ni dedicar-me a l'ensenyament universitari, i l'opció més clara que vaig veure va ser el món editorial. A un escriptor li és útil la coneixença del món literari, però no pot confondre l'edició amb la crítica literària. El criteri literari i l'editorial són diferents, de vegades coincideixen i de vegades discrepen: una cosa són els llibres que personalment més t'interessen i una altra els que per alguna raó són adequats per publicar.
El lector trobarà, sobretot a 'Interludio azul', multitud de cites i referències culturals...
Això és una tendència meva que ja existia abans, tot i que a les memòries que tinc inacabades, i que vaig escriure entre el desembre del 2001 i el juliol del 2003, ja s'accentuava molt, junt amb una altra característica que aquí també hi és: els sintagmes en llengües estrangeres. A Interludio azul hi havia també una cosa que jo tenia molt present: parlant en present i eventualment en passat d'un tema que estava vivint en aquell moment i que tenia la naturalesa que tenia, el perill més clar era fer un melodrama sentimental, gènere que d'altra banda m'interessa molt. Hi havia dues maneres de transcendir-ho, a part d'intentar fer-ho de la manera més nítida possible, una era treballar molt els temps i les persones verbals, que estan molt treballats, està molt estudiat; l'altra era remetre-ho tot a referències de tipus cultural que ho convertissin en una cosa arquetípica, no en una pura cosa típica, i perdó pel joc de paraules.
A molta gent encara els sorprèn el caràcter eròtic de la seva poesia...
¿Està segur que la gent se sorprèn? Què entenem per la gent? La meva opinió és que al lector com a tal, suposant que això sigui una cosa possible de categoritzar, en un percentatge considerable no el deu sorprendre gaire. Hi ha algunes opinions publicades, no pas totes, que manifesten sorpresa, potser perquè n'hi ha poca tradició. Però n'hi ha tradició: què és, si no, el Poema de la rosa als llavis, de Salvat-Papasseit, o en un altre sentit la poesia eròtica d'Apollinaire? Potser la gent s'ha acostumat al Poema de la rosa als llavis, en una mena d'acció neutralitzadora, però el que diu està claríssim, està dit de vegades amb una gran inhabilitat verbal però amb una gran eficàcia poètica. També hi ha Palau i Fabre, al qual ja li van retreure La sabata als anys 40. Hi ha coses amagades però molt punyents de Foix, curiosament, en algun sonet de Sol i de dol, el que passa és que t'hi has de fixar una mica per la manera d'escriure de Foix, entre que és arcaïtzant de vegades i aquella manera el·líptica d'escriure. Penso tant en l'Apollinaire eròtic com en Verlaine, que estranyament almenys fins fa pocs anys les mateixes obres completes no ho recollien... També hi ha coses eròtiques en Gabriel Ferrater, un poeta aparentment fàcil, que en el fons és bastant obscur i t'hi has de fixar. En castellà hi ha Neruda, Juan Ramón Jiménez encara que sembli estrany, alguna cosa de Góngora, Rubén Darío...
¿No li fa una certa por que el lector llegeixi aquests llibres tan lligats a la seva vida com una mera xafarderia?
No ho crec. Si passa això, ha fallat alguna cosa, o el lector o jo o tots dos, perquè en principi un text literari, si té entitat com a tal, imposa la seva realitat, i això és una frase gairebé textual que em va dir Joan Marsé, que coneix la història real i fins i tot la persona real i em va dir: "És alguna cosa que es troba més enllà d'estar o no identificat amb la realitat, perquè has creat una realitat literària i lingüística que s'imposa al lector". La meva idea és que, encara que el lector conegui la referència, el text ha de funcionar com a artefacte literari. La coneixença de tipus biogràfic que es pugui tenir va per un cantó, i l'experiència de lectura va per un altre de diferent. En tot cas, no em sembla que la morbositat sigui suficient perquè algú llegeixi un llibre en el cas de la prosa tan complex i en el cas del vers tan extens, em sorprendria.
També tracta el pas del temps i la identitat...
És un tema molt meu. Castellet deia que jo treballava sobre el concepte de simultaneïtat històrica; ell es referia a història en general, però també ho puc aplicar a la meva història personal, a la meva biografia. La poesia en general consisteix a aturar l'instant, i el meu concepte és, dins d'una successió d'instants, aturar-ne un i descompondre'l, fer-ne per tant una nova organització que permeti de copsar el present, cosa que habitualment no ens passa.
El llibre comença amb sonets i acaba en vers lliure...
Al principi és com un llibre de sonets, però a partir del poema Albores hi fa irrupció el decasíl·lab blanc, que a partir d'aquest moment agafa molta importància, encara que hi segueix havent pervivències de sonets amb uns estrambots llarguíssims que anul·len el sonet. A part d'estrofes isolades com la lira, que n'hi ha una, en alguns sonets rimen paraules amb si mateixes, i després vaig agafar l'estrambot, que ha existit gairebé sempre, al segle XVI ja n'hi havia, però originàriament servia per fer una mena de corol·lari burlesc. L'estrambot tan extens que de vegades ho és més que el cos del sonet, i a més seriós, em sembla que només el faig jo.
Per què es constreny a la mètrica?
Jo he fet molt vers lliure, a la meva vida, però fins i tot quan n'he fet he tingut una base mètrica, perquè el vers lliure, almenys en els idiomes que jo conec, és un fals vers lliure. El vers lliure sense base mètrica és el que Salvador Oliva en deia "prosa retallada"; si no, estan formats per juxtaposicions d'unitats mètriques regulars que es combinen lliurement. El vers lliure que a mi m'interessa és la utilització lliure de la mètrica regular i el seu sistema accentual.
Tornar