Documentació
Les línies de la vida
En la narració tot és descobriment. "L’assaig sap massa coses": aquestes paraules de l’escriptora Cynthia Ozick podrien acompanyar, pàgina rere pàgina, la lectura d’Una vida al carrer, la primera novel·la que publica Jordi Ibáñez Fanés (Barcelona, 1962) i que constitueix, sigui ja dit des del primer moment, una de les rareses més aplaudibles del panorama narratiu d’aquesta temporada. I no s’ha de posseir una cultura literària gaire excepcional per adonar-se des de la primera ratlla quina és l’òrbita per on transita la veu del personatge protagonista i narrador, un camí que no fa res més que constatar, en efecte, “la meva simpatia i admiració per Bernhard”: una simpatia que s’ha de buscar en les característiques obsessives d’un to malaltissament condemnat a la lluita especulativa amb les línies mestres de l’existència, una recerca intel·lectual sobre qualsevol aspecte de la vida que l’atzar li col·loqui a l’abast, un quefer que tant pot recórrer als àmbits de l’absurd i el grotesc com a les circumstàncies més excelses de l’ànim i de l’esperit. I una admiració que porta a Jordi Ibáñez Fanés a trastocar amb tota la intenció i consciència el ritme de la prosa per allunyar-la elegantment i discretament del ritme propi de la parla, per acostar-la als paràgrafs circulars o laberíntics, ferotges i nerviosos que van marcar la narrativa de Thomas Bernhard. Externament, la història que es narra a Una vida al carrer és fàcil de resumir: una tarda de setembre, el protagonista decideix convertir-se en un home de la multitud i es deixa endur per la riuada de gent que circula per les avingudes principals de Barcelona. Però ja se sap que quan es camina i es contempla l’escenari circumdant s’activen les mol·lècules del pensament, que la memòria funciona de forma casual, que un detall vist d’esquitllentes porta fets i imatges reals o somiades, que apareix el que el narrador anomena “record per delegació”, records no viscuts que només es coneixen perquè algú els ha explicat. I aquest és justament el detonant d’Una vida al carrer, el motiu que origina el torrent de reflexions, teories i conjectures que s’encavalquen l’una rere l’altra amb la intenció d’esbrinar algun secret sobre els dibuixos que fan les vides, sobre els silencis que encerclen qualsevol existència, sobre el passat i sobre les clarícies que en pot oferir l’exercici meditatiu. Una vida al carrer tan sols adquireix un sentit ple si el lector es deixa arrossegar pel talentós ritme estilístic que crea Jordi Ibáñez Fanés, si se submergeix en el doll inaturable de relacions d’idees que s’inventa el narrador, com si volgués combatre el vendaval de follia dolorosa i lúcida, a frec del deliri o a la vora de la derrota moral, que apareix a cada pàgina. A l’altra banda dels purs interessos anecdòtics de la història, el que interessa contemplar aquí és el desvari subterrani que omple cada seqüència, les peripècies de la intel·ligència mentre busca aferrar-se a algun símptoma de solidesa vital, el naufragi d’uns valors que potser no s’han conegut mai a través de l’experiència personal sinó per un exèrcit de records interposats. Jordi Ibáñez Fanés, amb Una vida al carrer, dóna una lliçó sobre l’ús efectiu d’altres fórmules narratives, ensenya com es poden practicar, amb la màxima dignitat estètica i el major rigor possible, uns passos diferents del gruix que indica la tradició, més enllà de la bonhomia i el costumisme sarcàstic, més enllà dels aires èpics i de les nissagues familiars. Ara bé, la lliçó més seductorament productiva i eterna és que Una vida al carrer proporciona la certesa que la literatura també pot endinsar-se amb exigència en el territori del pensament, que pot generar reflexions assagístiques sobre les línies de la vida. Una de les gràcies d’escriure literatura, al cap i a la fi, és que no s’ha de defensar cap opinió ni cap idea amb un sistema filosòfic tancat: n’hi ha prou amb què cada frase presenti la màxima exigència estilística, i això és el que fa Jordi Ibáñez Fanés.
Tornar