Documentació
Despintura de l'Hac
El llibre de Carles Hac Mor Despintura del jo (edicions 3i4) es presenta com un assaig d'assaig sobre l'art, sobre el pensament i sobre la vida que, contràriament al que solen ser aquesta mena d'assaigs, és, per damunt de tot, divertit (entretingut), i assoleix una riquesa d'idees (i d'altres coses) que és impossible de trobar en un assaig d'estructura més estructurada en el sentit de com se solen estructurar normalment els dits assaigs. D'aquesta manera d'escriptura (que em sembla que és la que l'Altaió tèxtilment anomena "escriptura sense llançadora") en diuen que no té espina dorsal, és a dir, que és invertebrada, que ja pot ser (recordo a propòsit d'això que alguns entusiastes d'en Comelade, en concerts de cap al final dels 80, el victorejaven a crits de "Comelade, invertébré!"), però el que sí que té aquest llibre molt ben desenvolupat és el sistema parasimpàtic (la part del sistema nerviós que regula l'activitat automàtica dels aparells digestiu i circulatori, de tota la musculatura llisa, de les glàndules de secreció, de l'aparell urogenital, del metabolisme, etcètera). No és doncs escriptura automàtica sinó escriptura del sistema que regula l'automatisme, i no del sistema en pes sinó sobretot dels camins de tornada de les vies mortes d'aquest sistema, cosa que té ben poc a veure amb el surrealisme, ho diu el mateix Hac a la pàgina 102 del llibre: "L'escriptura no és cap mètode terapèutic psicoanalític per convertir-nos en diguem-ne nosaltres mateixos. El concepte surrealista d'automatisme psíquic és religiós". El text d'Hac és realisme normal i corrent. El realisme normal i corrent en art (ni en res) es veu molt poc sovint, alguna vegada copsem formulacions artístiques realistes en les peixateres del mercat, però no sempre ni de bon tros.
Perquè la llengua d'Hac Mor en certs moments agafa una gràcia real, i ben seva, de parla viva. I, com que és viva, té intenció. I com que té intenció, a voltes té mala intenció. Diu, a la pàgina 31: "Al meu cap, tothom hi fa alto per fer ballar l'ou, i aquest s'hi atura perquè tothom balli de capoll a l'altra punta del món". Un dels herois del llibre és Artaud: "Novalis, Kafka, Mallarmé i tants d'altres es buiden per descosits dissimulats; Artaud no: ell fa de cos a la impensada i peti qui peti" (pàgina 69).
Al llegir a la pàgina 105 "més m'estimo canviar de barri de tant en tant que no pas cap lluç al forn al poble del costat", com que el meu llibre d'assaigs (no invertebrats però bastant crustacis) es diu El poble del costat, ja penso que la frase va per mi. Doncs bé, primera: no he fet mai quilòmetres ni postures ni res per un lluç al forn, no sé ni si n'he menjat mai: en la meva posició gastronòmica el primer lloc el té la patata bullida i el súmmum la sopa de pa, el vi barat, etcètera... Què no donaríeu per un meu rosegó de pa sec! Segona: el meu concepte del poble del costat ve de la perplexitat que em va produir, ja de gran, el fet que, com diu la dita, les gallines d'Argentona van a pondre a Mataró però no identificant-me amb les dites gallines ni tan sols amb els naturals de Mataró sinó veient-ho des d'un punt de vista com si diguéssim de la riera, des del punt de vista de la riera que veu passar les gallines, que veu com la trepitgen les argentonianes gallines damunt dites. En fi, per arrodonir-ho amb una cita de la Despintura (pàgina 32): "Atacs en massa contra els parcs temàtics".
En això de l'assaig es pot fer un llibre sencer vertebrant-lo al voltant d'un parell o tres d'idees, o d'una de sola, que segons com ja és molt, i pot estar molt bé, treure-li tot el suc a una idea, veure'n totes les facetes, trobar-li tots els lligams i deslligams, escandallar-ne la fondària i fer-ne sentir el vertigen... com per exemple La tonalitat de l'infinit, d'Emmanuel Lévinas: tota l'estona t'està intentant persuadir d'una única cosa, tota l'estona està a punt de revelar-te una i la mateixa cosa, de la primera a la darrera pàgina (n'hi ha 300) fa la mateixa cara de tres déus: és un llibre que diu una cosa, amb la qual en aquest cas estic d'acord (des de les primeres pàgines). En canvi en llibres com la Despintura del jo la manca de columna vertebral, l'absència d'una idea central única, comporta una abundància tan intempestiva d'idees, de visions, d'expressions, d'al·lusions, d'opinions, d'entrades en matèria, de fugides d'estudi, d'enfilaments per les branques i d'anades al gra... que a cada pàgina hi ha coses que hi estic d'acord, altres en contra, altres em són igual, unes em sorprenen, altres em fan riure, unes em surten per l'altra orella, altres se'm queden clavades a la memòria, altres salten com conills entre les mates... a cada pàgina l'autor et fa una dotzena i mitja de ganyotes diferents... des de l'una i l'altra riba de la riera del seny.
Tornar