15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Un nen mancat d'amor

Article publicat a “El Periódico” el 21/06/01 per Jaume Fabre

Ens podem arribar a asseure en una butaca un diumenge havent dinat i no aixecar-nos fins a l'hora de sopar. Les 324 pàgines enganxen fèrriament. Ben poques vegades la lectura proporciona una tarda tan plaent. Així passa amb Bajo el resplandor de las estrellas , narració en primera persona dels primers 30 anys de vida d'algú que és, sens dubte, l'autor. Però hi ha alguna cosa d'impossible quan s'explica. Vicenç Gracia ha transcendit el memorialisme per entrar en la literatura. Que l'argument sigui la visió que té del seu passat és el de menys. Podria ser la història, real o inventada, de qualsevol altre personatge, real o imaginari. Gracia passa comptes al seu passat, en un llibre dur, sobretot per la rudesa amb què l'autor jutja la seva mare. Tracta amb més equanimitat l'Opus Dei, del qual va ser soci, que no pas la seva progenitora. Tampoc estalvia invectives per a altres personatges --amb noms i cognoms-- que van passar per la seva vida, des del promotor de la continuació de la Sagrada Família, que el va intentar sodomitzar en una de les torres del temple, fins a gent del món del periodisme, que va voler amagar el seu passat falangista perquè no taqués la seva trajectòria nacionalista. D'altres, però, són elogiats, com Juan Vila Reyes, director de Matesa. Però tot i que al lector li pot semblar que l'autor valora la gent segons les seves conveniències, no se'l pot qualificar d'injust, perquè la frontera entre la crònica i la ficció en aquest llibre són molt subtils. Nen abandonat al Tribunal Tutelar de Menors, fracassat escolar redimit per un mestre que creia en els mètodes psicològics d'Evergreens, casat amb la filla d'un home que després descobreix que era confident de la policia, periodista i relacions públiques, finalment el protagonista de la novel.la?, autobiografia? obté la categoria d'arquetip. La tensió narrativa i el retrat psicològic són extraordinaris. Aquest Stephen Dedalus joycià que recorre la Barcelona de la postguerra, mancat d'amor, és una creació literària sorgida de la sublimació de la pròpia vida. El lector se'n pot enamorar, compadir-lo, odiar-lo, considerar-lo egocèntric i molt injust, però sense cap mena de dubte no el deixarà indiferent.

Tornar