Documentació
Entrevista publicada al diari “Avui” el 11/04/3 per Lourdes Domínguez
La casualitat (o no) ha volgut que les dues noves novel·les dels germans Goytisolo es publiquessin al mateix temps. Així, mentre Juan Goytisolo, el germà gran, ha publicat Telón de boca (El Aleph), el seu germà Luis acaba de treure al mercat Liberación (Alfaguara). La darrera obra de Luis Goytisolo retrata la vida d'uns personatges que proven de fugir d'ells mateixos, de la personalitat que la societat els ha fet assumir, per descobrir la pròpia. L'autor, membre de la Real Academia Española de la Lengua des del 1995 i Premio Nacional de literatura i de la crítica, ha optat per una estructura més aviat complexa. Com explica en aquesta entrevista, es tracta de 63 escenes agrupades en 9 capítols en què anem fent salts tant en el temps (del present a l'època de l'emperador romà Marc Aureli) com en l'espai (de la ciutat al camp). Liberación ens acosta a alguns dels temes recurrents de l'obra de Goytisolo, com ara una visió moderna del món rural, uns protagonistes insatisfets, la guerra, la mort, el paisatge com a personatge... En canvi, el sexe, més explícit en d'altres obres anteriors, cedeix en aquest cas el protagonisme a la violència urbana dels grups de joves i a la violència que implica una guerra civil. Luis Goytisolo, que fa uns anys preconitzava el declivi de la novel·la com a gènere, continua apostant, doncs, per aquesta, encara que fugi de la història lineal protagonitzada per un únic personatge. Hi trobem l'arquitecte Ricardo (el personatge que dóna veu a gran part dels capítols del llibre), la Clàudia (la seva filla), el Cosca i el Joderas (dos brètols que van apallissant gent indefensa), la Cati (una treballadora d'una agència de viatges), Carlos (l'antic amic de Ricardo), l'emperador Marc Aureli... Tots miren d'alliberar-se de la seva imatge indagant en el seu interior, mentre La Mola, la veritable protagonista de tota la història de Liberación , continua alçant-se majestuosa enmig del poble de Vallfranca. En definitiva, una novel·la innovadora aliena a les modes literàries.
L.D. Si li demanés de definir Liberación, podria respondre'm?
L.G. Si en tingués una definició, probablement no hauria escrit la novel·la.
L.D. Digui'm com a mínim si creu que és transgressora o diferent de les novel·les que estem acostumats a llegir.
L.G. De trangressora, no n'és més que d'altres; de diferent, suposo que sí. Però és que, en realitat, sempre intento que les meves novel·les siguin diferents de la resta i diferents entre si.
L.D. Liberación, en canvi, abraça molts dels temes que ja s'apuntaven a Diario de 360 grados, la seva novel·la anterior. ¿Considera que n'és una mena de continuació?
L.G. Liberación brota, directament, del terreny de joc marcat a Diario de 360 grados, que era una novel·la intergenèrica que combinava elements narratius, autobiogràfics, d'assaig, reflexius... Liberación , en canvi, és una novel·la en el sentit més clàssic del terme, ja que només conté elements narratius.
L.D. Però l'obra s'estructura en 63 relats breus i amb una certa autonomia que van explicant-nos diferents trames que van endavant i endarrere. L'estructura no és gaire clàssica, no li sembla?
L.G. Ja, però és la meva clàssica manera de narrar. Sempre m'he allunyat de la narració convencional. El lector coneix la sort dels personatges de la novel·la abans que l'autor ho escrigui de forma explícita.
L.D. Però llavors no té por que es perdi el suspens?
L.G. Liberación és la negació del suspens: primer explico què passarà i després narro el com. No crec que ocultant alguns dels elements de la trama una novel·la guanyi en interès. De fet, a la vida real sovint sabem què ens passarà, però el que desconeixem és com passarà. Ocultar dades és vàlid per a un prestidigitador, però no m'agrada com a recurs per a un escriptor. Prefereixo que si el lector va fent petits tastos abans de decidir-se a comprar els meus llibres hi trobi fragments interessants en qualsevol pàgina. El que és important, crec, és que el lector quedi satisfet després de girar l'últim full de l'obra, i no només pel que posa a les darreres línies, sinó pel conjunt del llibre.
L.D. ¿La forma d'estructurar la novel·la respon a algun objectiu concret?
L.G. Hi ha nou capítols que formen con una mena de doble embut: del primer al quart, les escenes són cada vegada més curtes, mentre que del sisè al novè, es van fent cada vegada més llargues. El capítol cinquè, el del mig, és el del relat de Marc Aureli. L'estructura no és cap joc: l'he triada perquè és la que millor em permetia adaptar-me al que volia narrar.
L.D. ¿Estaria d'acord a afirmar que estem davant d'una novel·la mosaic?
L.G. Si et refereixes a si és una obra coral, t'haig de respondre que no ho és, perquè les diferents veus se superposen: Ricardo s'expressa a través de Marc Aureli, a la Cati li agradaria ser com la Clàudia... És com una mena de puzle, però on tot encaixa i tot queda lligat. En aquest sentit, es pot contemplar com un gran quadre on encabim multitud d'elements diferents. Com el El jardí de les delícies , del Bosch, que trobem a la portada de la novel·la.
L.D. ¿Pensa que és una novel·la fàcil de llegir?
L.G. Crec que sí, perquè encara que hàgim parlat de puzle crec que estem davant d'un trencaclosques acabat, on les peces acaben encaixant.
L.D. Quin efecte li agradaria que la seva novel·la provoqués en el lector?
L.G. Crec que Liberación no pot deixar indiferent cap lector mínimament sensible. M'encantaria que, un cop acabat el llibre, el lector veiés la vida d'una altra manera.
L.D. Déu n'hi do...
L.G. És difícil d'aconseguir, però hi ha autors que se'n surten. A mi, hi ha novel·les que m'han il·luminat, que m'han permès entendre'm millor i entendre millor els altres. Ni filosofia, ni assaig: les lectures que més m'han influit a la meva vida han estat novel·les.
L.D. ¿Escriure Liberación l'ha canviat?
L.G. Cada novel·la que escric ho fa. Escriure una novel·la és com una investigació: fins que no he acabat de posar el darrer punt, no descobreixo què és exactament el que volia dir des d'un principi. En un assaig anterior ho expressava dient que per a mi "l'escriptura és com un pensament perfeccionat": no és el mateix pensar en alguna cosa que escriure-ho i adonar-te que és més precís el que has imprès al paper que el que et donava voltes al cap.
L.D. Per què ha utilitzat la figura de Marc Aureli en una història ambientada en l'actualitat?
L.G. Perquè he escrit una novel·la en què els fragments se succeeixen tant en l'espai com en el temps. Els diferents relats ens traslladen del camp a la ciutat i de l'època actual al passat. Així, el capítol cinquè es constitueix com un relat intern que ens situa al temps de l'emperador romà. El que pretenia amb el relat de Marc Aureli era il·luminar la realitat, el present, per demostrar que gran part de les coses que ens semblen noves, no són més que repeticions de la història.
L.D. ¿S'ha hagut de documentar gaire sobre aquest personatge?
L.G. No, perquè Marc Aureli sempre ha despertat el meu interès. No conec cap emperador o rei a part d'ell que hagi renunciat al seu regnat per escriure. A més, la va encertar, perquè tothom el recorda més per la seva faceta d'escriptor que per la d'emperador, una vessant que tampoc va fer gens malament.
L.D. De tots els personatges de Liberación, ¿n'hi ha cap que hagi acabat guanyant més espai del que en un principi li tenia reservat?
L.G. Sí, és un fet que també m'ha passat en altres novel·les. A la tercera part d'Antagonia , per exemple, la protagonista de La cólera de Aquiles , Matilde Lloret, va anar creixent, reclamant-me que el matisés més perquè és mereixia més pàgines. A Liberación , en canvi, el personatge que més ha crescut és Cati, una treballadora d'una agència de viatges que pren un altre personatge, Clàudia, com a model.
L.D. ¿Un altre cas seria el del personatge Carlos?
L.G. Carlos és un antic amic de Ricardo que al final es converteix en un personatge rellevant. És un home que sap que és un desastre de persona, però que reclama ser considerat alguna cosa més que un ximple. Cati i Carlos són, doncs, els dos personatges que se'm van rebel·lar.
L.D. Ha trigat sis mesos a escriure Liberación, però en canvi va necessitar 17 anys per acabar la tetralogia Antagonia. ¿Es considera un autor que escriu ràpid o lent?
L.G. És que, si no m'equivoco, només el capítol vuitè del primer volum d 'Antagonia ja és més llarg que Liberación ! Però, responent a la teva pregunta, suposo que sóc més aviat lent, perquè escric a mà. No m'interessa utilitzar l'ordinador, perquè necessito temps per pensar el que vull expressar. Un cop fet el primer esborrany, encara el passo a net una altra vegada a mà. Només així puc assaborir el que vull transmetre. Únicament després del segon esborrany em decideixo a passar el text a l'ordinador.
L.D. ¿Hi ha gaire diferència entre el primer i el tercer escrit?
L.G. La veritat és que no. El primer esborrany no té forma de novel·la; en el segon, ordeno les diferents escenes i els diferents fils argumentals; i quan ja ho passo a l'ordinador, els canvis són mínims. En el cas concret de Liberación , he canviat ben poques coses, perquè hi havia molta preparació prèvia al darrere. Diario de 360 grados m'havia preparat molt el terreny, perquè la idea d'escriure una novel·la d'aquest tipus ja em rondava pel cap a principis de la dècada dels 90.
L.D. El camp és una constant en les seves obres de ficció...
L.G. És que tots els meus records d'infantesa són del camp. No vaig saber què era la ciutat fins que vaig anar a Barcelona, als 5 anys.
L.D. Sí, però la seva visió del camp no és precisament gaire rural...
L.G. No, és més aviat un camp molt actual: sense pagesos, ple de cotxes, amb subvencions als cultius...
L.D. De la mateixa manera, el parlar dels joves de ciutat que apareix a la seva novel·la tampoc no acaba de ser real...
L.G. No, és una mena de llenguatge inventat, però molt actual, que tothom pot entendre. No he volgut utilitzar el parlar de la joventut a la discoteca, perquè és molt canviant i ens sis mesos quedaria desfasat. És un llenguatge molt interessant, perquè és molt innovador.
L.D. Una altra constant dels seus llibres és el sexe, que a Liberación, en canvi, és menys explícit. Per contra, el que sí que trobem en aquesta novel·la és molta violència. ¿Se sent còmode a l'hora d'escriure escenes violentes?
L.G. De vegades em costa acabar-les, però si vols reflectir la realitat actual no hi ha més remei que fer-ho.
L.D. Malgrat les coses horribles que explica a Liberación, ¿defensa que no és una novel·la pessimista? L.G. Per mi és una obra més aviat optimista.
L.G. Sí, però, en definitiva, l'obra és com una mena d'homenatge a una casa que ho acaba resistint tot. El que vull expressar és que poden passar moltes coses dolentes, però que la vida continua endavant.
L.D. Al seu assaig El porvenir de la palabra anunciava que la novel·la, tal com l'entenem avui, era un gènere que acabaria morint i que donaria pas a una altra mena de gènere que ja s'està creant. ¿Liberación podria ser una mostra d'aquesta nova manera de narrar que profetitzava?
L.G. Al que jo em referia és al fet que els nous hàbits socials reclamaran noves maneres de llegir ficció. No és cert que els humans deixarem de llegir, sinó que ho farem d'una altra manera; no és veritat que els autors deixarem d'escriure novel·les, sinó que aconseguirem saciar d'una altra manera la nostra necessitat de crear.
L.D. ¿La bona literatura és compatible, segons vostè, amb el fet de guanyar molts diners?
L.G. No té per què. Hi ha autors excel·lents, com ara Musil, que van tenir poc èxit de públic, i d'altres que han venut molt, com ara Thomas Mann. En el meu cas, alguns dels meus llibres s'han venut molt bé i d'altres menys, però tampoc n'hi hagut cap que hagi estat un fracàs. Crec que tinc un grup de lectors fidels.
L.D. I què prepara per a aquest lector que el segueix llibre rere llibre?
L.G. Estic preparant una obra bastant intergenèrica, però encara és massa aviat per parlar-ne.
Tornar