Documentació
Entrevista publicada al diari “Avui” el 01/05/04 per Jordi Carrión
J.C. El títol, Telón de boca, a part del seu significat teatral, ¿amaga una al·lusió al seu comiat de la ficció? Ha sentit mai la temptació del silenci?
J.G. No, a veure, tinc projectes d'escriptura, però no en el terreny de la ficció. Estic preparant alguns assajos, un sobre Manuel Azaña considerat com a escriptor. Crec que he escrit prou novel·les, i no tinc res de nou per afegir...
J.C. D'acord, però fa temps que va dir que no tornaria a reincidir en la memorialística i, en canvi, en els seus articles, cròniques de guerra i assajos sí que ha escrit episodis propis d'unes memòries...
J.G. Sí, però s'ha de fugir de la redundància. Em demanen molts articles i pròlegs sobre emigració, l'Islam i altres temes que ja he tractat i jo els dic: dels polítics poden repetir-se, els escriptors, no. No haig de reescriure malament allò que ja vaig escriure bé fa temps. Em sembla absurd.
J.C. Un dels temes fonamentals de la seva nova novel·la és la mort de la dona del protagonista. Recordant alguna de les seves cròniques des de Sarajevo, en què evocava els bombardejos de la Guerra Civil Espanyola, ¿es pot pensar que la mort de la seva mare el 1938 i la de Monique Lange el 1996 són l'inici i el final d'una mena de cicle?
J.G. Vull pensar que no. Jo era a Viladrau i no vaig viure els bombardejos de Barcelona, però se'n parlava molt. D'alguna manera, la barbàrie de Sarajevo em va transportar a la Guerra Civil, als paràgrafs admirables d'Antonio Machado sobre Madrid. Retorn de la memòria... En aquest llibre he pressuposat que el lector coneix allò que ja he escrit abans. La ciutat, per exemple, que a Telón de boca anomeno " la ciudad ocrerrosada ", ja la vaig descriure prou bé a Makbara ; pel que fa al personatge de Monique Lange, a més de Coto vedado i En los reinos de taifa , en vaig parlar en un text anomenat Ella , redactat unes setmanes després de la seva mort; sí que és un dels temes centrals d'aquesta novel·la, però el tracto el·lípticament, sense sentimentalisme. També parlo de les guerres, Txetxènia i d'altres, però sobretot de Tolstoi, un dels motors del relat...
J.C. La novel·la comença de manera molt sòbria, sense excessos retòrics, recorda Blanchot, però després, amb l'aparició de Déu...
J.G. No queda clar que ho sigui, més aviat sembla Mefistòfil...
J.C. Sí, té raó, i suposa la irrupció d'un to més burlesc, paròdic, en la línia de la tradició que vostè ha anomenat "hispano-escèptica", oi?
J.G. Hi ha un to sarcàstic i cruel, sí, és un llibre que vol ser lúcid, però no renuncia a l'humor, negre, però humor... La literatura és sempre un exercici de lucidesa. Aquest llibre és un pas del dolor cap a l'oblit i de l'horror del narrador també cap a l'oblit. Tot ho és, d'oblit.
J.C. Amb la fugida final, a les muntanyes de l'Atles... Vostè és un dels pocs autors espanyols que ha tractat el tema del viatge, creativament i des de la crítica, des de fa molt de temps. Per exemple, a Campos de Níjar, llibre de viatges del 1959, i a El furgón de cola, que és un llibre d'assajos del 1967, parla de Viaje a la Alcarria, de Cela.
J.G. José María Ridao va fer una anàlisi molt bona del llibre de Cela, en què demostrava que pertany a la dreta més rància, cosa que nosaltres no havíem vist, amb el menyspreu extraordinari a la població local que mostra. Per a mi va ser un revulsiu per escriure Campos de Níjar , que és tot el contrari; per tant va ser un punt de referència, negatiu, però punt de referència al cap i a la fi.
J.C. Què és per a vostè el viatge?
J.G. Per viatjar s'ha de ser jove, ara no podria fer el mateix. Fins als cinquanta era possible, però amb setanta anys no em podria enfrontar a aquelles situacions tan crues, sobretot físicament.
J.C. Amb la perspectiva que dóna la memòria, quin diria que ha estat el viatge més important de la seva vida?
J.G. Els dos a Sarajevo, potser. El segon va donar lloc a El sitio de los sitios , perquè no podia repetir-me i fer un altre quadern, així que només des de la ficció podia dir alguna cosa nova, i ho vaig fer mitjançant un assetjament al lector, situant-lo en la mateixa situació en què es trobaven els protagonistes... Només la imaginació podia vèncer aquella situació històrica. A Txetxènia vaig comprovar també com la història torna, com la barbàrie es repeteix, vaig descobrir que el millor retrat que conec de Borís Ielsin el va escriure Tolstoi sobre Nicolau I. En fi, són coses que més enllà del primer testimoni arriben a un estrat més profund i es manifesten en la teva literatura.
J.C. Efectivament, són dues experiències que sorgeixen una vegada i una altra en els seus escrits; en canvi, les visites que va fer als Estats Units o a Tijuana o a països àrabs no provoquen tantes evocacions.
J.G. Posar en relació cultures diverses és l'objectiu de tot viatge. Sembla mentida, però a ningú se li havia acudit la relació entre el paisatge de la Capadòcia i l'arquitectura de Gaudí. La meva relació amb Gaudí es remunta a la meva infància a les teresianes...
J.C. Ell no va viatjar gaire, la seva obra potser hauria estat molt diferent si s'hagués mogut pel món que, com Verne, coneixia per gravats i relats de viatgers.
J.G. És molt curiós que ningú hagi defensat la influència de l'art mudèjar i de les mesquites subsaharianes en la Sagrada Família i altres edificis de l'arquitecte... Coneixia les de Mali, per exemple; vaig buscar si coneixia fotografies de la Capadòcia i vaig arribar a la conclusió que no.
J.C. Quina opinió té sobre la figura d'Ali Bei?
J.G. És un personatge extraordinari, d'una ambigüitat considerable. Tenia una visió de superioritat, molt negativa, del Marroc, però la seva descripció de l'Orient és molt interessant. Era un espia de Godoy, que volia convertir, sense guerra, el Marroc en un protectorat espanyol, i mai no aclareix per què va fer realment aquells viatges. La seva capacitat d'observació, la seva literatura, és molt important en un país amb tan pocs viatgers. Quan he buscat bibliografia sobre països que havia de visitar, sempre m'he trobat amb el mateix panorama; per exemple, sobre l'Iran, em vaig trobar dos-cents libres en francès, cent en anglès, vuitanta en italià, no sé quants en rus, però cap en espanyol. Amb Iemen em va passar el mateix: deixant de banda Benjamín de Tudela, el jueu que va anar-hi per veure els jueus d'allà. Per això, m'interessava rescatar Ali Bei.
J.C. També ha parlat, entre d'altres, de Sarmiento, el polític, escriptor i viatger argentí.
J.G. És sempre interessant la mirada dels altres. Vivint fora m'he adonat que la mirada dels altres forma part del coneixement global que tenim de nosaltres mateixos. Sense ella, potser no ens adonem de coses importants. Per exemple, sense els anglesos que van viatjar per Andalusia al segle XIX, l'Alhambra hauria continuat molt més temps en ruïnes, perquè patia un menyspreu total. Molta gent de Granada no havia pujat mai a aquell palau "que els moros havien deixat allà dalt". I ara és el monument més visitat del món. El resultat de tot aquest oblit ha estat que, en comptes de ser subjectes de contemplació, hem adoptat el rol d'objectes de contemplació. Ara tot això s'ha calmat, però fa 20 anys, en qualsevol entrevista, sempre hi havia la pregunta "¿a què obeeix aquest interès pel món àrab?", com si fos un pecat. A què respon aquesta falta d'interès pel món àrab, que tenim a catorze quilòmetres? No és normal que jo sigui el primer escriptor castellà des de l'Arcipreste de Hita que parla l'àrab dialectal de l'Àfrica del nord, creu que és normal? Jo penso que no.
J.C. Parlim de la relació amb viatgers contemporanis, amb Bowles a Tànger.
J.G. Sí, vaig conèixer Paul Bowles, que és autor de llibres notables. Ell sempre mantenia una distància, potser pel fet d'haver-se centrat en l'ambient de Tànger... Ara que hi ha tanta facilitat, algú se'n va al Iemen quinze dies i torna amb una novel·la, sempre la història d'amor d'una noia amb un guia local...
J.C. ¿El turisme i la globalització del viatge han banalitzat la literatura de viatges?
J.G. Un viatge organitzat, amb una disfressa de tuareg, en un jeep on posa "Aventura Club" no té res a veure amb Ali Bei ni amb els grans viatgers dels segles XVIII i XIX.
J.C. El biografisme no és un gènere gaire conreat a Espanya i es dóna la circumstància paradoxal que els seus viatges i la seva vida han estat més o menys descrits, ja que vostè és un dels pocs autors biografiats, tot i ser viu. Ara que han passat uns anys de la publicació de Los Goytisolo, de Miguel Dalmau, quina opinió en té?
J.G. M'estimo més no... Bé, és un llibre que va ser escrit a partir de converses amb els meus germans i quan jo el vaig rebre ja estava acabat. Sobre mi hi ha el punt de vista dels meus germans i el material que jo ja havia explicat.
J.C. Abans ha parlat del retorn de la història. En un dels assajos d'El furgón de cola, fa més de 30 anys, reproduïa unes declaracions de Fraga Iribarne, com a ministre: "Los teatros serán ayudados y la libertad artística favorecida". No fa gaire el mateix Fraga va prohibir que es fes el lliurament dels premis Max de teatre a la ciutat de Santiago de Compostel·la. Com viu un intel·lectual la pervivència dels mateixos personatges públics tant de temps després? No és molt incòmode que les coses no hagin canviat?
J.G. Jo el citava amb ironia, perquè era la persona que prohibia la publicació dels meus llibres aquí. Des de la majoria absoluta del PP, la situació que vivim està plena de déjà-vu . La història espanyola és una versió cutre , amb variants, del Bolero de Ravel.
J.C. Hi ha crítica a Espanya?
J.G. En el terreny polític, potser sí; en el cultural, és més difícil. Sempre hi ha vincles amb partits o amb empreses que limiten la llibertat d'expressió.
J.C. I crítica literària?
J.G. Sobre això no puc opinar, perquè visc fora, i qualsevol ciutadà d'aquí està més informat que jo. Però, d'altra banda, aquest allunyament em dóna una gran independència. Quan vaig publicar a "El País" l'article "Vamos a menos", sobre el grup Prisa, el comentari que em feien era "has dit el que tothom pensa", llavors la pregunta és: "I per què no ho diuen?".
J.C. Possiblement la gent que ho diu o que ho diria no ho pot dir a 'El País'... La seva trajectòria ha consistit sempre en la ruptura de tabús, des de l'homosexualitat i la part obscura de la seva família a Coto vedado, fins a l'article de què parlàvem. Encara queden tabús que l'escriptor pugui trencar?
J.G. Suposo que sí, perquè el conformisme és sempre el camí fàcil, la necessitat d'èxit i d'acceptació porta al conformisme. Però s'ha d'exercir la crítica.
J.C. Vostè continua sent un Juan sin tierra? Per l'atmosfera de Telón de boca es podria parlar d'un Juan con miedo?
J.G. Por en tenim tots els membres de l'espècie humana, com a mínim els que estem informats, davant d'un guió tan imprevisible com el d'aquests dies. Què passarà després d'aquesta guerra? Per què aquesta resignació davant d'una història tan absurda? Amb tota la potència dels Estats Units, com és que no han acabat amb un dictador tan odiós com Hussein?
J.C. La primera manifestació de Barcelona contra la guerra, amb gairebé un milió i mig de persones al carrer, podria ser símptoma d'alguna cosa?
J.G. Sí, a mi em va alegrar veure que es recuperava el concepte de ciutadania. Una societat de ciutadans que demana comptes al govern, davant la perspectiva d'anar cap a una guerra absurda.
J.C. En un extrem hi ha el conformisme, i en l'altre, l'ostentació del compromís. Com pot controlar un escriptor la seva imatge pública en aquests moments de descontrol mediàtic?
J.G. No sóc gaire partidari de manifestos, les cartes a vegades les firmo per obligació. A mi, realment, no m'agrada posar-me davant de marxes o de manifestacions públiques, perquè l'escriptor s'ha de quedar en el silenci de la seva habitació.
Tornar