Documentació
"És que és tan difícil definir què és bell i què no ho és!"
L.D. Bella edat, el títol del seu nou llibre, sintetitza dos dels temes fonamentals de l'obra: la bellesa i el temps. ¿La novel·la va néixer de les ganes de parlar d'aquests dos temes o d'un argument que volia explicar?
M.B. El punt de partida va ser la comprovació contínua del poder de la bellesa en la societat actual. Feia un parell o tres d'anys que hi donava voltes i en un moment concret vaig pensar en la protagonista, la Simoneta Vega, i ja vaig començar a rumiar un argument que em permetés parlar de la bellesa. Suposo que no acabo d'entendre la gran importància que donem a l'aspecte físic i les conseqüències que el seu poder comporta. Per això m'interessava reflexionar-hi en una novel·la, per poder-ho comprendre millor.
L.D. Una de les conseqüències que se'n recullen al seu llibre és la de l'anorèxia...
M.B. A la novel·la introdueixo un seguit de temes secundaris que tothom associa a la bellesa, com ara el de les models, les operacions d'estètica i l'anorèxia. També n'apunto d'altres, com ara el dels maltractaments i les diferències que hi ha entre com ens veiem nosaltres i com ens veuen els altres. Però la veritat és que no volia centrar-me en cap d'aquests temes concrets, sinó apropar-me a la bellesa amb una visió més àmplia.
L.D. Han passat quatre anys des de l'aparició de la seva novel·la anterior, Carrer Bolívia. De fet, les seves sis novel·les s'han anat publicant de forma prou espaiada. No és una escriptora gaire prolífica...
M.B. Vaig fent. És cert que amb Bella edat he tingut molt de temps per treballar el llenguatge, per revisar el text, i fins i tot per deixar-lo reposar i reprendre'l més tard, però no crec que això sigui cap garantia que asseguri que l'obra que he escrit és millor que d'altres.
L.D. ¿Creu que Bella edat era una novel·la que exigia una elaboració lenta?
M.B. Sí. Necessitava temps per experimentar i descobrir què els anava passant als diferents personatges. Un o dos, de fet, s'han perdut pel camí i no hi apareixen. Potser per això el temps s'ha acabat convertint per ell mateix en un personatge més de l'obra.
L.D. ¿Per vostè, bellesa i atractiu són sinònims?
M.B. És que és tan difícil definir què és bell i què no ho és! La bellesa és una percepció subjectiva que depèn tant de la nostra experiència com del que des de petits hem après. Jo entenc que l'atractiu està per damunt de la bellesa. Les persones som una suma de moltes característiques, i per això algú ens atrau per moltes més coses que només pel seu aspecte físic. A la novel·la ho exemplifico amb l'Alexandre Peris, un personatge que tothom està d'acord que és lleig, però que, en canvi, resulta atractiu tant per a la Simoneta com per a la seva filla, el seu marit o la seva dona de fer feines.
L.D. A les tres parts del llibre ha optat per utilitzar punts de vista diferents. Perseguia algun efecte?
M.B. L'elecció només es deu a l'eficàcia narrativa. Recordo que em va costar trobar el punt de vista més adequat per a aquesta novel·la. Tinc molts folis escrits en primera persona pel Fidel Sala, l'escriptor i protagonista masculí, però després em va semblar que seria més útil la tercera persona, que és la que he utilitzat a la primera i a la darrera part de l'obra; a la part central, en canvi, he mantingut la primera persona inicial. Per contra, la segona part està estructurada com si fos un dietari de l'escriptor, encara que en un principi no sabia si escriure-la en forma d'epistolari.
L.D. A la darrera part el ritme s'alenteix...
M.B. Sí, perquè és el fragment en què es dóna resposta a tota una sèrie de preguntes que s'han anat plantejant fins llavors. En aquesta última part, els personatges es reorienten després que hagi passat un fet que ho trasbalsa tot i que els obliga a adequar-se a la nova situació. Alentir el ritme em permetia poder-me esplaiar més en la vida interior dels personatges i parlar sobre el que sentien i pensaven. A la darrera part de Bella edat vaig voler reflexionar sobre la idea tornar a començar, sobre les aparents facilitats que hi ha, però les dificultats que aquest nou inici implica. L'última part és conclusiva, però alhora planteja noves preguntes, que el lector s'ha d'acabar responent sol.
L.D. ¿Ha triat un protagonista masculí que fos escriptor perquè li era més fàcil identificar-s'hi?
M.B. No vaig voler que Fidel Sala fos escriptor per comoditat, sinó que l'elecció va venir determinada per la protagonista femenina: volia que la parella de Simoneta Vega fos un creador. Després vaig pensar que si el Fidel Sala era escriptor, amb la seva veu jo podria donar una altra visió de la bellesa, cosa que m'interessava, ja que és un tema molt complex i que té molts vessants.
L.D. ¿Però se sent identificada o no amb les opinions del protagonista sobre l'escriptura?
M.B. Sí, però suposo que qualsevol altre escriptor també hi coincidiria. Tot i que més enllà d'aquestes opinions, som molt diferents: la meva trajectòria literària no té res a veure amb la de Fidel Sala.
L.D. ¿Creu que en el món actual una persona bella té més possibilitats de ser feliç?
M.B. La bellesa no és sinònim de felicitat. És més, fins i tot, de vegades és un motiu d'infelicitat: hi ha models i actors molt guapos i amb molts diners que tenen serioses dificultats per ser feliços. Per dir-ho d'alguna manera: una gran bellesa imposa molt a la gent del voltant, fa respecte. El que sí que és cert és que la persona bella la majoria de vegades ja té un punt guanyat respecte als menys agraciats a l'hora d'accedir a aquelles feines en què la imatge és molt important, com ara el periodisme televisiu, el món de la moda i les professions de cara al públic.
L.D. En altres novel·les anteriors ja hi apareixien personatges que canviaven de ciutat o de població i que s'havien d'adaptar al nou espai. ¿Li interessa la idea del viatge com a matèria literària?
M.B. La migració és una tema cada vegada més actual i, a més a més, sempre ha estat una idea recurrent de la literatura. El viatge implica transformació, reflexió sobre el passat, i per això resulta interessant com a matèria literària. Fidel Sala és un personatge que ha estat molts anys fora del seu país i que quan hi torna pot veure millor que la resta les transformacions que han tingut lloc tant en les persones com en el paisatge.
L.D. A la novel·la el temps acaba canviant el que els personatges senten. ¿No creu que hi hagi sentiments per a tota la vida?
M.B. Penso que malgrat la sinceritat i la intensitat dels nostres sentiments, el pas del temps acaba modificant la nostra percepció.
L.D. Torna a la novel·la després d'escriure L'helicòpter, una obra teatral, i Camins de quietud, un llibre de viatges. Tenia ganes de reprendre aquest gènere?
M.B. Sí, perquè és el genère que em fa sentir més còmoda. Podríem dir que els dos llibres anteriors han estat circumstancials, cosa que no vol dir que els hagi fet sense sinceritat o a disgust. Però és cert que la feina continuada la dedico a la novel·la, tant quan directament l'escric com quan reflexiono sobre possibles arguments.
L.D. ¿No té previst tornar a escriure més peces teatrals?
M.B. No ho descarto, perquè no m'agrada tancar-me portes. Si et sóc sincera, m'agradaria molt poder escriure una obra dramàtica amb cara i ulls, però no sé si en seria capaç.
L.D. ¿Creu que la seva experiència escrivint L'helicòpter li ha servit a l'hora d'escriure Bella edat?
M.B. No t'ho sabria dir. Si m'ha servit, no n'he estat conscient.
L.D. ¿Es definiria com una escriptora que a cada nova obra afronta nous reptes, com algun crític ha volgut destacar?
M.B. Potser sí que és veritat, perquè el meu inici com a escriptora va ser molt espontani i, de mica en mica, m'he anat plantejant qüestions noves, encara que reprengués temes que ja m'havien interessat. Per exemple, després de debutar amb Pedra de tartera , a la meva següent novel·la , Mel i metzines , ja em vaig plantejar un protagonista masculí. Després, a Càmfora , vaig decidir passar d'un únic protagonista a tres. Però, de totes maneres, crec que és una evolució normal, com la de molts altres autors.
L.D. Acaba de dir que el seu debut literari va ser molt espontani. Per què es va decidir a publicar una novel·la?
M.B. Pot sonar estrany, però vaig publicar Pedra de tartera per necessitat. Sentia que havia d'escriure aquella història i les ganes de fer-ho van vèncer el meu instint de quedar-me callada.
L.D. Actualment, per què creu que continua escrivint?
M.B. Per necessitat, també, però per una necessitat diferent de la que vaig sentir amb la meva primera novel·la. Ara escric perquè necessito fer-ho, no perquè hi hagi una història que se m'imposa de totes, totes.
L.D. ¿Es dedica plenament a la literatura?
M.B. Pràcticament. M'he passat molts anys treballant en el camp de l'ensenyament; més tard, he compartit la docència amb l'escriptura; i, finalment, ara em dedico fonamentalment a fer literatura i, de forma esporàdica, a l'ensenyament.
L.D. Després de 18 anys, Pedra de tartera avui encara continua venent-se a bon ritme i ja porta una trentena d'edicions. ¿Creu que escriurà un llibre que superi en vendes la seva primera obra?
M.B. Tinc la sensació que mai arribaré a igualar l'interès que va suscitar Pedra de tartera, però ja ho he assumit i estic tranquil·la: escriure una nova obra em compensa prou per no dependre de si el llibre es ven gaire o no.
L.D. Per què pensa que Pedra de Tartera va tenir tant d'èxit?
M.B. Crec que els llibres també tenen la seva fortuna i amb Pedra de tartera hi va haver sort. Suposo que, en part, l'èxit es deu a diferents factors: que és una novel·la breu, que tracta un tema fonamental en aquest país com és el de la Guerra Civil, que es comprèn fàcilment i que el fan llegir a moltes escoles.
L.D. ¿Ja està treballant en alguna nova novel·la?
M.B. Tinc idees que em volten pel cap, però encara no estic escrivint res de nou. Quan estàs promocionant un llibre és molt difícil concentrar-se en un nou projecte.
Tornar