Documentació
Barcelona, París, Almeria, Marroc i Mèxic
Juan Goytisolo (Barcelona, 1931) és un dels personatges fonamentals per explicar la cultura de la segona meitat del segle XX, la del viatgers, la dels desclassats, la dels dissidents a l'ortodòxia. Malgrat ell mateix, la mateixa idea del desarrelament l'ha acabat incorporant a diferents cultures, com la catalana que el va vindicar a l'exitosa Fira de Guadalajara. De jove, després d'estudiar dret a Barcelona emigra el 1956 a París on col·labora amb l'editorial Gallimard i participa en algunes de les capçaleres de l'exili com "Quadernos de Ruedo Ibérico", del llibertari valencià Pepe Martínez. Ja havia iniciat una obra narrativa, entre la crítica social, la resposta política i amb una decidida vocació experimental, en què destaquen Juegos de manos (1954), Duelo en el paraíso (1955), El circo (1957), Fiesta (1958) i La resaca, publicades per Destino, que en aquell moment era la gran editorial literària. Aquest primer període, marcat pel realisme, té la frontera en La isla (1961) i en el magnífic viatge per Almeria, Campos de Níjar (1960), abans de la trilogia formada per Señas de identidad (1966) -títol que fins i tot es converteix en un tòpic entre la progressia de l'època-, Reivindicación del conde Don Julián (1970) i Juan sin tierra (1975) -totes tres a Seix Barral i que acaben de ser reeditades per Península amb el títol Tríptico del mal- i que a causa de la censura es va presentar primer a Mèxic de la mà de Joaquín Mortíz. Mèxic tornaria a ser el destí d'altres obres perseguides en l'últim franquisme, com Si te dicen que caí, de Joan Marsé. Señas de identidad marca un abans i un després perquè connecta l'esperit de la dissidència amb una visió gairebé expressionista de la realitat, en què les influències més transgressores de la narrativa francesa es manifesta en paral·lel als referents autobiogràfics que sempre han acompanyat la seva obra. El protagonista de la novel·la, un jove d'una família conservadora i exiliat a França als cinquanta, torna a Catalunya on l'estranyesa cap al país s'uneix a una nostàlgia que té moments emblemàtics amb les visions de Barcelona des del Tibidabo i Montjuïc, en uns monòlegs poètics que utilitzarà amb destresa en les altres novel·les del cicle i singularment a Makbara, punt culminant de la seva obra. Resulta curiós dins de Señas de identidad, el capítol sobre la Cuba castrista revolucionària, des de l'òptica del descendent d'un indians que van fer fortuna a l'illa. Malgrat el desarrelament, Goytisolo ha mantingut els vincles amb el país i en la recent Fira de Guadalajara -on va ser convidat també de l'Institut Ramon Llull i on va rebre el premi Juan Rulfo- va llegir la conferència "La rosa nàutica", en què va mostrar el seu amor per la cultura catalana a través d'autors que l'han influenciat de manera decisiva com Llull, Turmeda i Gaudí, al que ha dedicat interessants interpretacions com Aproximaciones a Gaudí en Capadocia, que també ha reeditat Península. Entre la seva extensa bibliografia cal destacar Las virtudes del pájaro solitario, Disidencias i els volums de memòrias Coto vedado i En los reinos de Taifa. L'assaig i la narrativa es fonen en llibres que complementen la tradició cultural amb la denúncia, per exemple, de les guerres de Bòsnia, Txetxènia, Palestina, l'Afganistan, Algèria i l'Iraq. Al Marroc, el novel·lista està considerat gairebé un heroi. No resulta estrany que malgrat les seves vinculacions a la cultura occidental, Goytisolo s'hagi convertit en un Don Julián literari, un observador des de la distància de les fronteres entre les religions, entre l'espiritualitat i el materialisme, entre els rics i els pobres, sense acceptar els maniqueismes.
Tornar