Documentació
Entrevista publicada al diari “Avui” el 16/12/04 per Paco Soto
P.S. ¿Considera encara possible un diàleg Nord-Sud per solucionar els greus problemes del nostre món?
J.G. Per descomptat que segueixo pensant que el diàleg entre els pobles és necessari. Els problemes de pobresa, marginació, opressió política, social i cultural que viuen els països del Sud són molt greus i no veig cap altra solució per acabar amb tants drames que no sigui el diàleg entre els pobles del món i una política que generi desenvolupament econòmic, benestar social i dignitat democràtica. La via militar està condemnada al fracàs. En el cas del Marroc, crec que Espanya ha de fer una aposta pel desenvolupament econòmic i social i la democratització del país. La política de tensió contínua amb el Marroc del govern d'Aznar va ser nefasta per a tothom. Era una política que buscava la separació i l'enfrontament, i no la unió. Afortunadament, el canvi polític d'Espanya obre noves perspectives des de tots els punts de vista.
P.S. Dialogar és la millor solució, la via més racional i civilitzada per resoldre els conflictes, però en un país com l'Estat espanyol, per exemple, la visió que es té dels àrabs, el que despectivament milions de persones anomenen 'el moro', és molt negativa. Fins i tot hi ha intel·lectuals, escriptors, periodistes i polítics que participen plenament d'aquest estereotip racista. ¿Com es pot lluitar contra tanta ignorància, estupidesa i complex de superioritat?
J.G. Miri, crec que cal continuar, costi el que costi, lluitant contra els estereotips que separen els pobles en lloc d'unir-los. Aquest és l'objectiu que defenso des de fa molts anys. Fa dos anys es va publicar un llibre excel·lent, La imagen del magrebí en España, en què es descriuen amb una cruesa extraordinària les idees que circulen en aquest país sobre els magribins des de fa molts anys. És cert que, en general, aquestes idees són negatives. Ho van ser durant i després de la Reconquesta i ho continuen sent actualment. L'Església ha jugat un paper nefast en el procés d'animalització dels àrabs. Desgraciadament, també tenim alguns intel·lectuals i escriptors espanyols que es dediquen de bon grat a demonitzar els àrabs. El que és curiós és que molts d'aquests escriptors i intel·lectuals espanyols provenen de l'extrema esquerra i ara són gairebé d'extrema dreta.
P.S. En el món àrab, i al Marroc en particular, tampoc és que hi hagi gaire intel·lectual compromès, però sí els cortesans i els mediocres que viuen d'ensabonar.
J.G. És cert. De tota manera, avui en dia, hi ha molt pocs països en què es faci un veritable debat d'idees i els intel·lectuals compromesos són pocs. En el món àrab, el palestí Eduard Said era un d'aquests pocs intel·lectuals que coneixien perfectament els mecanismes de poder dels Estats Units. Ell sabia quins eren els mecanismes de dominació política, econòmica i cultural que exerceix l'imperialisme nord-americà. En aquest sentit, era un in-tel·lectual exemplar. El que passa en la majoria dels països àrabs és que no hi ha un mínim de llibertat que afavoreixi la producció i el debat d'idees. Recordo un congrés d'escriptors i intel·lectuals organitzat a València el 1987, arran del 50è aniversari del Congrés d'Intel·lectuals Antifeixistes, i per part àrab només hi va assistir una persona en qualitat de representant d'una organització pro drets humans del Marroc; la resta eren exiliats. En aquest congrés es va condemnar Saddam Hussein i recordo que un arabista espanyol va gosar dir que amb la nostra condemna havíem trencat la unitat dels pobles àrabs. Quina bestiesa! És com dir que algú ha trencat la unitat dels pobles de l'Amèrica Llatina per haver condemnat Pinochet per assassí i dictador. Sóc dels que pensen que els pobles àrabs tenen tot el dret del món a tenir governs decents. Defenso tot el que s'ha de defensar del món àrab, però també critico el que s'ha de criticar.
P.S. ¿Què en pensa de la proposta de la Unió Europea de finançar la construcció de campaments per a refugiats als cinc països del Magrib?
J.G. Hi estic absolutament en contra. La Unió Europea no pot saltar-se perquè li ve de gust la legalitat dels països on vol que es construeixin aquests camps. El tema és preocupant i espero que aquesta iniciativa no tiri endavant. La immigració és un problema gravíssim, però no crec que aquesta sigui la mesura més adequada per solucionar-lo. Desgraciadament, a Europa hi ha molta resistència per dur a terme una política de cooperació amb els països en vies de desenvolupament i sobretot amb els països del Magrib i el conjunt del món àrab. A Espanya, per exemple, fins ara s'ha intentat fer una política en matèria d'immigració que marginés els marroquins i afavorís els col·lectius d'altres països. Fins i tot s'ha arribat a dir que s'havia de fomentar la immigració de països culturalment pròxims a Espanya com ara... Romania, Moldàvia, Ucraïna i Polònia! Siguem seriosos, ¿com es pot defensar la bajanada que hi ha més punts en comú entre Espanya i Moldàvia, o entre Espanya i Romania, que amb el Marroc i altres països àrabs? ¿Quan, per exemple, hi ha hagut una escola de traductors de polonesos i espanyols a Toledo? També veiem el que està passant amb Turquia. La visió en relació amb l'entrada d'aquest país a la UE és negativa, i això confirma la tesi que l'Europa comunitària és un club cristià. Turquia és fonamental per a Europa, és un país europeu, musulmà i laic. La seva entrada a la UE seria un pas a favor de la pluralitat d'Europa.
P.S. ¿De tota manera, no té la sensació que la majoria dels governs i polítics europeus, encara que alguns parlin de diàleg de civilitzacions, defensen estratègies en matèria d'immigració i en altres terrenys de tall marcadament policial amb els països del Magrib i el conjunt del Tercer Món?
J.G. Depèn. Hi ha governs més progressistes i d'altres que són més conservadors i durs. Passa el mateix amb els polítics. Les declaracions del senyor Aznar a la Universitat de Georgetown, als Estats Units, quan va assegurar que fa 1.300 anys que estem en guerra contra Al-Qaida, són fruit d'una imaginació extraordinària. Al-Qaida, òbviament, no existia fa 1.300 anys. Espanya tampoc. Espanya va existir uns segles després. La historiografia actual aclareix que la islamització d'Espanya i l'arribada dels àrabs no va ser com explica la llegenda. En fi...
P.S. ¿Creu que la tesi d'Aznar a favor del combat secular d'Espanya contra els musulmans invasors és la versió local, espanyolista i pagesa de la teoria de l'"enfrontament de les civilitzacions" del nord-americà Samuel Huntington?
J.G. Sí, sí, esclar que sí. Plou sobre mullat i Aznar no ha inventat res dient aquestes bajanades. Per mi, les beneiteries d'Aznar, i d'altres com ell, sobre l'Islam s'assemblen al llenguatge delirant dels terroristes suïcides de Leganés, que van dir a través d'un comunicat que es volien venjar de l'expulsió dels musulmans d'Espanya. Sóc dels que pensen que hi ha una simetria entre les paraules i les ximpleries d'Aznar i les barbaritats dels terroristes suïcides i dels seguidors de Bin Laden.
P.S. Vostè ha provocat més d'una polèmica en certs cercles d'intel·lectuals espanyols per haver defensat que els palestins que s'oposen a l'ocupació israeliana són resistents i no terroristes. Alguns fins i tot afirmen que justifica el terrorisme. ¿Què en pensa d'aquestes acusacions?
J.G. La paraula terrorista és un concepte que s'utilitza de qualsevol manera. A veure... Posar una bomba en un mercat o en una escola i matar nens i adults indefensos és inacceptable: això és terrorisme. Ara bé, el que he dit i torno a dir és que en les circumstàncies actuals del conflicte israeliano-palestí, el palestí que dispara contra un militar israelià no és un terrorista, sinó un resistent. No hem de caure en les amalgames. A Espanya, per exemple, ETA és una organització terrorista. Però el que no puc acceptar ni compartir és que es faci alguna mena d'amalgama entre ETA, els bascos i els nacionalistes bascos. Un basc no té per què ser un terrorista i un nacionalista basc tampoc. El mateix passa a l'Iraq, no es pot ficar en el mateix sac els resistents que s'oposen a l'ocupació il·legal del seu país per part dels Estats Units i dels seus aliats amb els que posen bombes que maten població civil o les màfies que segresten a canvi de diners. Per mi, qualsevol manifestació de violència és condemnable en una situació de democràcia, en què es poden defensar les idees amb la paraula i sense necessitat de matar ningú. També condemno la violència contra les persones indefenses. Però no fico en el mateix sac la violència terrorista i la violència dels que resisteixen contra situacions d'opressió.
Tornar