Obres
Señas de identidad
Señas de identidad . Álvaro de Mendiola de trenta-dos anys, és membre d'uan rica família d'eidees conservadores. Fastiguejat de la realitat espanyola de la postguerra ha viscut voluntàriament a París des de 1953, però no ha trobat a l'exili la pau espiritual desitjada. La seva personalitat ha quedat trencada, desarrelada. És fotògraf de "France Prese". Torna a Barcelona convalescent d'un atac de cor per a una breu estada. És l'any 1963. En la finca de la família, una masia catalana propera a la ciutat, intenta, durant cinc dies d'agost de 1963(el relat s'inicia a tres quarts i cinc de set de la tarda d'un dimecres i acaba el diumenge), a través d'alternar el present i els records del passat familiar i personal, retrobar les seves arrels i construir la vinculació amb un país i una cultura.Estan amb ell, la seva dona, Dolores i alguns amics. En els primers capítols unes cartes familiars i un àlbum de fotos l'estimulen a sondejar sobre esl seus avantpassats i després sobre la guerra civil. La família va haver de refugiar-se a França. En el capítol segon és ja el dia següent a la primera evocació: el seu antic professor Ayuso, que fou un intel·lectual compromès, ha mort i Álvaro va a l'enterrament amb els seus amics. Des del cementiri civil recorda la seva etapa d'universitari i la vaga de Barcelona l'any 1951, dia en què Ayuso es negà a donar classe solidaritzant-se amb els alumnes. En el capítol tercer els retalls de premsa, algunes fotografies en negatiu i un antic programa de festes serveixen per a recomposar un episodi anterior a la guerra en un poble de la província d'Albacete, Yeste, durant la construcció d'un embassament. Fou una repressió sagnant contra una manifestació d'un camperol; el 1958, en aquella localitat, en les festes locals i essent ja Álvaro fotògraf, tractà de fer un documental sobre una cursa de braus. Ambdós records els transporten a la guerra civil quan el seu pare fou executat precisament en aquella localitat. El quart capítol es centra en el seu amic Antonio, activista polític en la clandestinitat i desterrat a Águilas quan el propi Álvaro fugí a París. És el fracàs de la política rebel. El capítol cinquè es dedica als cercles esquerranosos francesos i als exiliats. El motiu és la presència de Ricardo, Artigas i Paco. En un relat en tercera persona exposa el fracàs de la política de l'oposició tant a Espanya com a l'exili. En els capítol sisè, tot en segona persona, recorda la seva relació amb Dolores en un a passionada sèrie d'episodis que s'inicien amb el seu encontre a París, la vida a les pensions, els viatges, l'avortament. En el setè, Álvaro llegeix el diari d'un treballador català, Bernabeu, ex-anarquista empresonat al final de la guerra civil que per a informar sobre la vida dels obrers. El vuitè es desenvolupa a la Cuba castrista, on Álvaro, descendent de ric indians, mostra els seu entusiasme per la revolució i ve motivat per a antigues cartes d'esclaus. I el novè, un autèntic poema en prosa, està compost per un monòleg sunjectiu i molt líric que descriu Barcelona, a la matinada, vista des del Tibidabo.
Tornar