Documentació
Entrevista publicada la diari “Avui” el 18/01/06 per Francesc Bombí-Vilaseca
Què volia explorar a País íntim?
A l'inici era l'interès per explicar una relació complexa entre mare i filla, però, a mesura que la vaig anar desenvolupant, va sorgir el tema de la causa per la qual la relació no és fluida o no és com la filla espera.Per tant, hi ha un segon tema que va acabar interessant-me més que el primer. El tema de la injustícia.
Fins a l'extrem de passar per davant del primer?
No, perquè durant tota la novel·la continua aquesta dificultat d'entesa, tal com la filla l'espera. La filla tendeix, des de petita, a esperar tendresa, molta il·lusió i que s'accepti la persona que ella, un cop adulta, ha triat. Està esperant sempre. Però darrere hi ha un tema de molta importància que és perquè la mare, que és una persona decent, no pot oferir aquest amor absolut a la seva filla. I aquest perquè és un trauma que la mare ha sofert a causa d'una injustícia. La relació amb el fill és més fluida... La mare es relaciona d'una manera completament diferent amb el seu fill, perquè d'ell no espera assumir tota la realitat com espera de la filla. D'ell tampoc espera un determinat consol i sí que l'espera de la filla. Aquesta diferència prové del fet que la mare considera molt més important el paper de la filla. Molt més important des del punt de vista humà, és clar.
El desencontre entre mare i filla les aboca al fracàs, però, quina de les dues fracassa?
El fracàs és inevitable. El veig inevitable. La meva visió és absolutament pessimista en relació al que expresso a la novel·la. Són dues persones molt diferents. La Rita, la filla, s'ha anat construint. I ha anat notant, en aquesta construcció, que era diferent a la mare. I també, que a la mare no li acabava d'agradar com era ella. Però hi ha un trencament en el moment en què la Rita, que per tradició familiar ha estat decantada cap a les esquerres, és represaliada. I per un fet mínim, absurd. I què passa aleshores? Que tothom li gira l'esquena: el germà, la mare... Ella trenca el vincle en el moment que s'adona que no ha de continuar per aquest camí, que ha entrat dins d'un engany en pensar que fent unes determinades accions, que en part han estat heretades, aconseguirà l'acceptació de la mare i el germà. Arriba un moment que ella s'ha de replantejar la seva manera de viure i, per tant, és un moment de desorientació i de creixement alhora. Però continua vinculada amb la mare. No trenca mai del tot perquè, en el seu interior, sap que hi ha un motiu important pel qual la mare no l'estima com a ella li agradaria.
Per què la mare no és capaç d'alliberar-se de la Guerra Civil? Després de la guerra, canvia per a bé -es casa, té fills-. Però no ha pogut superar aquella pena. Per què?
Penso que una altra persona, probablement amb un altre caràcter, potser sí que ho hauria oblidat. Una altra persona que, a part de la mort del pare, no hagués patit represàlies per part de la gent del poble, potser ho hauria pogut superar. Però també hi ha un element de caràcter, perquè moltes persones que van passar pel mateix no van reaccionar de la mateixa manera. I el personatge que he triat és una persona que no pot superar el que li va passar. Un personatge que no es mou en tota la novel·la... Gairebé un personatge fix, que s'ha fixat en un moment, traumatitzat en un moment. Un trauma que li ha impedit tenir cap alegria.
Al llarg de tot el procés narratiu, el personatge no se li ha torçat en cap moment?
En aquest cas no. En altres novel·les sí que em va passar, que el personatge se'm va torçar, diríem que va empitjorar i després no ho vaig poder redreçar. Com en Néstor, a Carrer Bolívia. Però en aquest cas no. Jo sempre l'havia vist així, la mare. I malgrat la impossibilitat d'amor absolut, té un aspecte que la fa impecable com a mare. No és que desatengui els fills. El que no aconsegueix és el benestar, la il·lusió. Només a la tercera part, quan la mare torna al seu poble, un cop ha refet la casa, viu un moment de glòria.
Arran del premi Bertrana, va declarar que la Guerra Civil es revisa amb la voluntat d'apostar per la reconciliació i el perdó, però ¿creu que la mare perdona?
No. Perquè tot això arriba massa tard. La guerra no només ha provocat un trauma definitiu en la mare sinó que també ha restat molta felicitat en la vida de la filla. La novel·la, per mi, té tres fonts: l'experiència personal, la documentació i el desig. I en el desig hi ha aquest personatge, que és el Conrad que, per origen familiar, ja sap que el decanta cap al costat fosc, però que vol saber. I per això busca la veritat i participa en la demanda de perdó. Aleshores, el meu desig és que s'acceptés aquest perdó. Però l'acte de la demanda de perdó li ha arribat tard, a la mare. I aquesta és una altra qüestió que em sembla important de la novel·la, que la idea, en relació amb tot el que és la guerra i les seves conseqüències, és que si s'ha fet alguna cosa, s'ha fet tard, i no ha arribat a les veritables víctimes. Ara pot arribar als altres, als joves, i pot ser un element de connexió amb altres guerres del nostre moment, per fer entendre més directament què significa una guerra i què hauríem d'aconseguir després.
Per què creu que en els últims anys hi ha tant interès en la Guerra Civil?
És un fet que encara cueja. Qualsevol guerra és un fet transcendental per a qualsevol país i per a una sèrie de generacions.
¿El llenguatge que fa servir és un llenguatge familiar o fruit de la investigació?
És el llenguatge de la comarca, dels Pallars, i familiar. No he buscat res. I no critico l'escriptor que busca amb la voluntat de ser més veraç, però a mi no m'ha calgut. És el meu propi bagatge. Jo intento sempre que la llengua dels personatges sigui autèntica, s'acosti a un model exacte del que enraonen, i per això utilitzo paraules de la terra. Però no vull caure en cap tipisme, que seria una mica ridícul, ni tampoc anar a buscar paraules que el lector no entén.
On és la frontera per no caure en el ridícul?
No ho sé. Tampoc sé si he caigut en el ridícul. Hi ha hagut algú que m'ha dit: "vaig començar a llegir i ja vaig agafar el diccionari". Mata una mica això, perquè ja vaig fer l'esforç que, al principi, la nena expliqui el significat de totes aquelles paraules. És evident que tu creus que el llenguatge que uses és comprensible, és adequat al personatge però que pot desanimar una sèrie de lectors. Per tant, aquí hi ha un repte que cal assumir. Crec que en l'ofici d'escriptor també hi és, aquest element, i n'ha de ser molt conscient. I en la llengua catalana, això no ho puc deixar de banda, perquè penso que la llengua catalana és un conjunt. Evidentment que hi ha una llengua estàndard que coincideix gairebé cent per cent amb el barceloní, però no és veritat que tothom utilitzi aquesta llengua estàndard. I crec que cal tenir una certa prevenció a reduir la llengua a la llengua estàndard. En les diverses lectures del llibre, vaig anar reduint les diverses paraules que diu la mare a la filla, perquè em semblava que, més que no entendre's, podria ser massa carregós. Una persona que escriu, intuïtivament, ja té una idea d'aquesta frontera de la comprensió per part del lector. Però, en aquest cas, vaig pensar a eliminar-ne algunes perquè ja eren moltes paraules i justament en el que no volia caure és en la barrila, el tipisme. El que volia expressar és aquella riquesa de llenguatge natural que la mare té, perquè l'ha tret de la seva realitat i la fa servir.
Tornar