Biografies
Gil de Biedma, Jaime
Jaime Gil de Biedma (Barcelona, 1929-1990) és el poeta més venerat de la generació del 50. Jaime Gil de Biedma neix a Barcelona en 1929 en el si d'una família acomodada. La seva poesia, de gran contingut social, va desembocant en un pessimisme que comença per ser existencialista i acaba en el més profund dels nihilismes. Alt càrrec de la Companyia de Tabacs de Filipines, el fet de portar una vida burgesa xocava, ja no només amb la simpatia que mostrava davant el marxisme i els autors marxistes als que solia llegir, sinó amb el fet de ser homosexual en una societat assentada sobre el concepte hipòcrita de família burgesa. La seva carrera literària comença cursant els seus estudis de Dret a la Universitat de Barcelona i la seva obra es veu influenciada per la poesia anglosaxona, els simbolistes francesos (concretament Baudelaire), la literatura medieval i per un autor cap al que sent una gran afinitat poètica: Cernuda. Un dels aspectes que ressalten en la seva obra, i en la obra de la majoria dels seus contemporanis, és la fugida del surrealisme i la defensa de la racionalitat. Això comporta a que la seva poesia sigui sovint bastant crua i directa, desfent-se de tot tipus d'imatges innecessàries, encara que sense perdre el sentit poètic. D'aquí fonamentalment la seva denominació de "poesia de l'experiència". En 1959 publica Compañeros de viaje, que juntament a Moralidades (1966) conformen la part més social de la seva poesia, amb poemes plens de denúncia política on la hipocresia, la misèria del sistema capitalista, l'Espanya oprimida i la discriminació de la dona són temes principals. En 1965 publica A favor de Venus, poesia amorosa impregnada d'erotisme, i en 1968, per últim, apareix la seva obra Poemas póstumos. A partir d'aquí l'autor publica diversos poemes en revistes literàries, així com les seves memòries (Diario de un artista seriamente enfermo, 1974), però pateix una crisi que el porta a prendre la decisió de deixar a un costat la seva vida artística. Aquesta crisi és fàcilment visible en la seva evolució literària. El desassossec burgès que en un principi el porta a advocar fins i tot, en algun dels seus poemes, per un canvi social, un relleu de classes que transformi les estructures de poder i acabi amb el sistema capitalista, acaba produint en ell una actitud nihilista. La idea determinista de l'incapacitat del poble espanyol per canviar la seva història, del conformisme que després de la transició impregna a tots els sectors de la societat li fa perdre les seves esperances. D'una actitud potser més relacionada amb l'existencialisme de Sartre, en qui uns veuen ociositat burgesa i altres (com Kosik) veuen les idees de la revolució impregnades de romanticisme, Gil de Biedma passa a la desesperació més completa. Així, el pas del "nosaltres" al "jo" en la seva obra el porta a qüestionar-se la seva pròpia vida, la seva capacitat de sobreviure a l'apatia del conformisme burgès del que tant havia fugit. Tot això el porta a deixar pràcticament d'escriure fins ara de la seva mort. Així, en 1990, mor de SIDA un dels millors poetes de la nostra història més recent. Entre les seves traduccions destaquen les d'obres de T.S. Eliot i Christopher Isherwood.
Tornar