Documentació
Entrevista publicada al diari “Avui” el 10/01/02 per Lourdes Dominguez
José Antonio Garriga Vela s'ha endut la segona edició del premi de novel·la Alfonso García Ramos amb Los que no están (Anagrama). L'autor de Muntaner 38 i d'El vendedor de rosas ens enfronta en el seu darrer llibre a una història cruel protagonitzada pel fill adoptiu d'un militar franquista que no té gaires escrúpols
L.D. ¿La novel·la parteix d'una història real?
J.A.G.V. Sí. Quan era jove, vaig conèixer un militar del bàndol nacional que a començaments de la Guerra Civil cada nit es dedicava a vanagloriar-se davant els clients d'un bar d'una ciutat petita del nombre de persones que havia matat aquell dia. Quan l'enfrontament es va acabar, va emmudir per sempre i al cap d'un temps, va adoptar un nen orfe, fill de pares republicans.
L.D. Però el protagonista de 'Los que no están' és precisament aquest nen i no el pare adoptiu...
J.A.G.V. Per ser més exactes, el protagonista de la novel·la és aquest mateix nen 60 anys després de ser adoptat als 9 anys per un pare militar i la seva dona. El que passa és que com que aquest ancià va recordant la seva infància quan retroba un germà que no sabia ni que existia, en realitat la història està vista des dels ulls, no d'una persona d'edat avançada, sinó d'un nen.
L.D. ¿D'aquesta manera buscava suavitzar potser la crueltat de la trama del llibre?
J.A.G.V. Sí, perquè la història és descarnada i si l'explica un nen sempre pot ser més ingènua i no tan racional. El pare adoptiu és un militar franquista que viu en un món molt tancat i gris. Per fugir d'aquest espai ple de mort, venjança i ressentiment, el fill s'imagina una ciutat idealitzada on no existeixen els uniformes. Per això quan es fa adult, la seva professió serà la d'inventor de laberints. També hi ha d'altres recursos per restar-li duresa a la trama. Per exemple, aprofito el fet que alguns dels personatges perifèrics tenen una vida bastant còmica per donar un toc d'humor a la novel·la.
L.D. ¿L'estil és tan precís i directe perquè la cruesa de la història ho demanava?
J.A.G.V. És la meva manera d'escriure. M'agrada utilitzar un estil concís, economitzar les paraules i suggerir el màxim amb el mínim, com ja vaig fer a El vendedor de rosas, la meva novel·la anterior. No crec que aquesta opció impliqui que es perdi la poètica, en absolut. Simplement, fujo del barroquisme i prou.
L.D. Per què ha utilitzat el verb 'suggerir'?
J.A.G.V. Perquè és igual d'important el que es diu que el que només se suggereix. Per exemple, a Los que no están, hi ha un personatge que porta sempre flors a una tomba. No es diu explícitament enlloc, però intuïm que era un antic amant de la dona del militar. A la novel·la són molt importants les empremtes de les persones que ja no hi són, de manera que paral·lelament al món real de la història hi ha un món poblat per fantasmes. Sempre m'ha agradat barrejar realitat i ficció en una mateixa obra.
L.D. Parlant de suggerir... Tot i que no es diu en cap moment, suposo que la ciutat on situa la novel·la és Barcelona.
J.A.G.V. Sí, és el que s'endevina. Jo vaig marxar de Barcelona l'any 1969 per anar a viure a Màlaga, però malgrat que ha passat tant de temps, intento escapar-m'hi i passar-hi uns dies de vacances sempre que puc. És una ciutat que m'encanta i cada vegada que hi vinc, m'omplo d'idees. A Màlaga porto una vida més tranquil·la.
L.D. A les seves tres últimes novel·les sempre narra en primera persona. Li és més fàcil?
J.A.G.V. És la persona amb què em sento més còmode, perquè fa que el lector s'impliqui més en la història i se la cregui més. La primera persona em permet fer una mena de confessió al lector i donar un toc més intimista.
L.D. A Muntaner 38 també fa que el protagonista revisqui la seva infància durant els primers anys de la postguerra. ¿La memòria és molt important en els seus llibres?
J.A.G.V. Sí, l'he utilitzada en totes les novel·les que he escrit fins ara. Les meves no acostumen a ser obres de molta acció: més que el que es farà, el que és important és el que s'ha fet. M'agrada molt fer salts en el temps, però sempre procuro que el lector no es perdi.
L.D. Alguns crítics han afirmat que pocs autors tenen una escriptura tan pròpia i singular com la seva i que la seva literatura no sembla beure de cap altra...
J.A.G.V. Tots els autors tenim influències d'altres escriptors i jo no en sóc l'excepció. De totes maneres, crec que davant l'allau de novetats editorials que omplen cada dia el mercat, l'única possibilitat que tenim els autors perquè el lector ens esculli és oferir-li una veu particular, una novel·la amb un món propi i únic.
L.D. Què se sent al tenir un 'club de fans' integrat per escriptors de la talla de Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Enrique Vila-Matas i Vázquez Montalbán?
J.A.G.V. És un honor molt gran que aquests escriptors parlin bé dels meus llibres, perquè a més, es dóna la coincidència que alguns d'ells són precisament els meus favorits. De mica en mica he tingut la sort d'anar los coneixent a tots.
L.D. En canvi, no és un autor excessivament conegut pel gran públic...
J.A.G.V. No. Potser a Barcelona i a Màlaga, se'm coneix més, però la realitat és que no sóc un autor amb una xifra de vendes extraordinària. Vejam si amb aquest premi i la darrera novel·la aconsegueixo arribar a més gent del carrer. De totes maneres, no tinc pressa. Encara em queden molts llibres per escriure.
L.D. Fa cinc anys que va decidir viure exclusivament del que escriu. Se'n penedeix?
J.A.G.V. No. Va arribar un moment que vaig pensar que me l'havia de jugar i apostar per fer el que més m'agradava. A més, quan em poso a escriure una novel·la, no puc concentrar-me en res més en tot el dia. M'absorbeix tant que tot el que m'envolta i el que em passa ho analitzo des del punt de vista del que estic creant. Escriure un llibre de ficció, per mi, és la història d'una obsessió.
L.D. ¿Ho diu també perquè és dels que escriuen i reescriuen una vegada i una altra?
J.A.G.V. No. La veritat és que no trigo gaire a escriure un text i, a més, pràcticament utilitzo tot el que escric. A mesura que vaig creant el text en la pantalla de l'ordinador, el vaig polint.
L.D. ¿Ja té al cap l'argument d'una nova novel·la?
J.A.G.V. Sí, però encara es tracta d'una idea molt vaga. Ara el que necessito és el que jo en dic un "període de descompressió": sortir del món que m'ha acompanyat durant els darrers mesos quan escrivia Los que no están per relaxar-me i tornar a tenir el cap clar per ficar-me en una altra història.
Tornar