15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Malalts de culpa

Article publicat a “El Periódico” el 01/03/02 per Jordi Gracia

La claustrofòbia i els seus laberints són l'atmosfera propícia d'aquest excel.lent narrador que és José Antonio Garriga Vela. Ja va reconstruir aquests llocs amb una novel.la sobre un immoble de Barcelona, Muntaner, 38, i ho ha tornat a fer amb una altra d'intenció soterrada. Els espais són sempre metàfores de coses, i aquesta vegada la caserna té una part de protagonisme, i de l'interès literari, de Los que no están, encara que tot sigui difús i no hi hagi res que aparegui descrit en clau naturalista. No hi ha desfilades ni cornetins, però sí la vida privada i fosca, domèstica, d'una família de pare i avi militars. Per exemple: fart de sentir els nens, l'avi militar surt a la intempèrie i dispara tres vegades a l'aire; al cap d'un instant entra a casa per comunicar, més apaivagat, que els Reis Mags s'havien suïcidat.

L'altra part valuosa d'aquesta novel.la (premi Alfonso García-Ramos 2001) es passeja subtilment per les zones pantanoses de la memòria i les biografies ocultes i falsejades. L'obra està feta per anar-se acostant des del present a les runes d'un passat que es revela com l'amuntegament lamentable de les raons del present. Viatjar cap enrere sol acabar atraient la mirada cap a l'avui: no és mai un viatge innocent. La recerca de la identitat del pare s'aixeca com a motor d'aquest relat, i no és un pare qualsevol sinó un fanfarró home de guerra i malalt de culpa durant la resta de la seva vida (per altres raons). La rigidesa que exigeix la culpa o la fabulació d'una vida falsa davant d'una gravadora que perpetuï la mentida són trossos d'una reflexió, sense patetisme ni escarafalls de denúncia, al voltant de les misèries humanes, potser una mica més miserables quan el medi en què neixen, creixen i es podreixen és la consciència d'un militar culpable i una postguerra bruta.

Tornar