Documentació
Carrers per a uns manuscrits del segle XVII
La contraportada d'El inventario assegura que es tracta d'un llibre inclassificable. Se'n podria dir el mateix de l'autor, arquitecte de carrera, historiador de vocació i un gran comissari d'exposicions (per posar-ne un exemple, El quadrat d'or). Albert García Espuche publica ara la història de Francesc Lentisclà --el notari més important de la Barcelona del seu temps--, delimitada entre el 1640 i el 1652, els anys en què Barcelona va viure en estat de guerra i va estar ocupada pels francesos.
García Espuche ha descrit, a través dels manuscrits de Lentisclà, els avatars d'una ciutat on convivien ciutadans corrents, vividors que prosperaven per treure partit del conflicte, esclaus subhastats, dones adúlteres i canonges de vida regalada. Un lèxic de notable riquesa, unit a la voluntat literària de l'autor, embolcalla les històries que s'entreteixeixen a El inventario. Entre aquestes discorren infortunis com l'epidèmia de pesta i el setge de Barcelona, costums tan cruels com els càstigs públics al Born i novetats com els primers balcons de la ciutat. El resultat és un llibre d'una sorprenent amenitat, en especial un cop que el lector aconsegueix trencar el respecte que li pot merèixer un lèxic que exigeix complicitat.
Dóna la casualitat que bona part de l'acció de la novel.la transcorre a la part del barri de la Ribera que va ser derruïda després de la derrota del 1714, i aquests dies García Espuche, com un Lentisclà del segle XXI, deambula fascinat per entre els treballs arqueològics del Born, que han posat al descobert carrers que apareixen a El inventario, amb l'empedrat que van tenir. "És com si fos Pompeia", s'emociona l'autor, i amb raó, ja que la Barcelona del llibre sorgeix davant dels seus ulls com un miracle. "És com si els habitants del barri de la Ribera, obligats a derruir ells mateixos les seves cases per alçar en lloc seu la fortalesa de la Ciutadella, fossin ara compensats, almenys espiritualment".
Tornar