Documentació
Pere Guixà, encisador
Segueixo Pere Guixà des del seu debut, fa tres anys, amb L'examen de l'autodidacte. I ara, amb dos llibres més al carrer, puc assegurar que no me'n penedeixo gens, d'aquest seguiment. Els trenta-quatre contes que configuren tota l'obra publicada fins ara per aquest barceloní nascut el 1973 són una mostra suficient per adonar-nos que, amb Guixà, ens les havem amb un autor dotat amb un univers propi i una manera de posar lo damunt del paper enormement personal i atractiva. Encisadora, diria.
El concepte de conte entès com a vehicle per a l'esclat de l'enginy o com a artefacte narratiu perfecte i rodó com una esfera (per entendre'ns, les tendències obertes per Calders i Monzó) té molt poc a veure amb la manera com Pere Guixà afronta la seva feina. Ell irromp en la vida dels seus personatges en el moment que li sembla més adequat (un moment que, diguem-ho de passada, la majoria de les vegades té poc a veure amb el que es podria considerar un inici convencional). Quan hem entrat en el seu món, als herois de Guixà ens els trobem ja immersos en els seus conflictes; algunes vegades sabrem d'on provenen, altres vegades, en canvi, no. Tant és, però. Els acompanyarem durant unes quantes pàgines i quan les lleis secretes de l'autor així ho dictaminin els abandonarem a la seva sort. O dissort. Talment com si anéssim pel món amb una càmera cinematogràfica i la plantéssim davant d'algun indret o personatge als quals filmarem fins que ja no ens interessin les seves peripècies o en trobem uns altres de millors.
Tanmateix no voldria que ningú deduís del que acabo d'escriure que Pere Guixà funciona a base d'improvisació. Ben al contrari, pocs autors com ell i sobretot de la seva edat- desprenen, en llegir-los, una sensació tan gran de control sobre les històries que tenen entre mans. Una sensació que es consolida quan afrontem la relectura dels seus contes. Perquè m'apresso a dir que la manera de fer de Pere Guixà -que pot sorprendre en una primera aproximació- es percep en tota la seva amplitud quan tornem a llegir els seus contes. Quan ens adonem que l'anècdota argumental és un ingredient més -i no el més important- de la recepta. I que hi ha rutes amagades i arquitectures internes que no sempre detectem a la primera.
Més amunt parlava d'una càmera de cinema. No és una referència gratuïta, aquesta, creguin-me. Perquè el que dóna als contes de Pere Guixà una subtil quarta dimensió que els fa memorables és la manera com l'autor es planteja escriure'ls. Parlo de la mirada. És a dir, de l'estil.
El món, tal com el veu aquest home, és un indret incomplet i embolicat, poblat d'individus també incomplets i embolicats amb poques aspiracions més que anar sobrevivint amb un mínim de dignitat i prou. Savi dominador del recurs de l'el·lipsi, l'autor coneix perfectament el que l'interessa i el que no d'aquest món que domina i que ens vol transmetre. Sap, doncs, quina part és important per fer-nos-la saber i quina altra ens l'hem d'imaginar els lectors.
Pere Guixà també és un remarcable dissenyador d'escenes. Un tanatori, una residència d'avis, el canòdrom Meridiana, el tram d'un riu entre dos ponts o el pati d'una escola -escenaris on transcorre la vida d'alguns dels personatges dels seus contes- ens arriben descrits amb un llenguatge d'extrema precisió que sap destriar els detalls necessaris perquè tot funcioni a favor del que l'autor ens vol expressar. Guixà subjuga ja a partir del llenguatge.
Una altra de les virtuts de L'embolic del món d'ara -com abans L'examen de l'autodidacte (1999) i Àlies Barcelona (2001)- és la gran llibertat que l'autor posa en pràctica a l'hora de triar els temes de les seves històries. Qualsevol assumpte li serveix com a punt de partida: la batuda per un bosc a la recerca d'una criatura que s'ha perdut, un encàrrec a un periodista perquè entrevisti el seu oncle escriptor, una empresa discogràfica amb un alt grau d'autoexigència, les dèries d'un repartidor de pizzes... I, un cop disparat l'assumpte, entra en acció novament el talent de Guixà per retorçar la història fins a capgirar-la i disparar-la cap a tombants insospitats.
UN AUTOR DE GRUIX
Podríem estar-nos-hi més estona, parlant de Pere Guixà. Fóra bo, per exemple, no perdre de vista una certa comicitat -parlar de sentit de l'humor em semblaria un pèl desmesurat- en les seves històries. I de molts altres aspectes que cada lector sabrà trobar pel seu compte, tal com passa amb els autors de gruix. Si haguéssim de remetre'ns a la terminologia cinematogràfica -l'ombra de David Lynch no és pas tan llunyana- diríem que Pere Guixà és un autor que domina de manera summament notable l'argument, la planificació, l'escenografia i la dramatúrgia de les seves obres. I d'aquest domini es desprèn precisament la seva absoluta llibertat d'acció.
Tres llibres en tres anys. Un total de trenta-quatre contes que val la pena llegir d'una tirada. I rellegir-los, creguin-me. Segur que s'afegiran sense problemes a la llista dels que pensem que Pere Guixà hauria de deixar de ser un autor de culte -és a dir mal conegut- ara mateix.
Tornar