Documentació
Silencis particulars
«S’ha de ser molt fort per poder acabar les frases, i llavors intentar que les paraules no traeixin tot el seu misteri.» La frase pertany a «L’última escena de seducció», un dels contes d’Àlies Barcelona. Fidel a l’encant d’una prosa ben travada, l’autor cultiva la precisió dels mots i construeix uns relats que desperten la curiositat del lector. Els canvis, la recerca, la soledat i la mort, són el motor de les tretze històries d’aquest volum. Hi ha personatges que moren sense que la paraula mort surti per enlloc, interlocutors presents en la ment del protagonista, identitats permutades, excitacions que apareixen com un pes golut que tiba els testicles, fantasmes que s’apareixen al cinema, un novel·lista que desapareix abans d’escriure cap novel·la... Un univers particular. Pere Guixà presenta el ventall de personatges amb la subtilesa de la carícia d’una ploma. N’explica mirades, moviments, accions fraccionades, però mai col·loca al servei del lector el pensament global del personatge. Sabem que han patit una pèrdua, però no en tenim tots els elements. Manté viu el misteri. Suggereix callant i narra allò il·legible que la mateixa lectura desprèn. Combina un lirisme dur, com el d’«El paravent», amb notes d’humor surrealista com les de «La imantació». Ambients onírics, però tan sols en l’interior del personatge, com succeeix a «Manifest tard». Ambients de laberint, com les galeries construïdes per Foix. «El que passi fora de mi m’és indiferent», diu el protagonista de «La piràmide de vidre», que tracta dels límits de la realitat, una ratlla prima, translúcida, com de paper vegetal. Les escenes argumentals són secundàries perquè destaca l’originalitat d’explicar allò que passa i no es veu, com mostra «Goig-Art» o «L’exèrcit de Dalí». A l’hora de fer caminar els personatges Guixà bascula entre les frases curtes i unes subordinades llarguíssimes, tons seriosos com a «Més avall encara» o de fina ironia. La seva prosa conté un lèxic precís i acurat, cada verb és exacte. Si bé Guixà no treballa el concepte de conte tancat i la justificació de cada element de la narració com postulà Txhèjov, concep els relats en un sentit lineal, fluctuant, sotmès a qualsevol canvi, com la vida mateixa. Al seu primer llibre de relats, L’examen de l’autodidacte (Quaderns Crema, 1999), Pere Guixà concentrava la força narrativa també en allò que no descriu però que sí que anuncia. Aquest estil electritza i provoca la implicació del lector. Amb Àlies Barcelona Pere Guixà es revela com un explorador d’espais interiors, com el pintor que fa de la descomposició el seu mètode de treball. L’autor treballa amb la dualitat de l’ésser, l’aparença i el pou profund de l’ànima. Es manté receptiu a les brutícies de l’ànima i narra un petit mosaic de conflictes particulars. Un cop finalitzada la lectura i amb el llibre tancat damunt la falda, sorgeixen dues preguntes: per què aquest títol? Per què el dibuix d’un telèfon a la portada? Barcelona és l’escenari que planeja per sobre de cada pàgina. Un àlies pot amagar qualsevol identitat, Barcelona amaga una multiplicitat de mons. Potser el telèfon s’erigeix com la via de comunicació, com la solució de l’aïllament personal d’aquestes petites vides que acabem de trobar al llibre, tacades per la soledat i la incomunicació implícita de la condició humana. Però tan sols un telèfon per respondre totes les preguntes dels personatges d’Àlies Barcelona.
Tornar