Documentació
Narrador jove, poeta madur
Escrita durant les hores lliures del servei militar, entre el juliol i l'agost del 1969, La calle de la Guardia Prusiana és la novel·la amb què Pere Gimferrer va tancar la seva producció literària en castellà, just abans de donar a conèixer Els miralls (1970), el recull de poemes amb què va iniciar una dilatada trajectòria dins de la literatura catalana. Novel·la breu, allunyada de les convencions de l'època, va ser relegada de l'edició pel seu elevat contingut eròtic. L'actual publicació, amb només alguns retocs sobre el text antic, és un comiat a l'escriptor jove que va solcar la poesia castellana de la dècada dels seixanta, i els cànons de l'època, amb Arde el mar (1966).
Trenta anys després, allò que d'entrada sorprèn d'aquesta novel·la és la plasticitat en les descripcions de trobades sexuals, una plasticitat que guanya la seva legitimitat mitjançant una evocació colorista i tàctil d'escenes de voyeurisme, coprofília, homosexualitat, pedofília i heterosexualitat, en un extens repertori que estimula la visualització de les imatges que ofereix: "Me arrodillaba para besar sus medias, el nacimiento del sexo bajo el organdí -al trasluz, el pubis oscuro, húmedo y fragante- y deslizaba la ropa hasta descubrir el vello, aquel olor suyo a alcanfor quemado, pegajoso y dulce". És inútil i encara contraproduent buscar un argument lògic a la trama, més enllà de la juxtaposició d'imatges i l'encavalcament de situacions. La novel·la, perquè es tracta d'una novel·la d'aprenentatge que participa del divertiment i del pastitx, beu de les fonts de la poesia, de l'assaig i de la intertextualitat literària i cinematogràfica. És la incursió als escenaris de la prosa d'un poeta jovial, desenfadat i paròdic que borbollava lectures i buscava el llenguatge adequat per plasmar algunes obsessions eròtiques.
D'una manera difícilment fortuïta, l'aparició d'aquesta novel·la de joventut de Pere Gimferrer coincideix amb la publicació del seu últim llibre de poemes, El diamant dins l'aigua, un títol que convoca la veu de de Rubén Darío. Dividit en 5 seccions, amb poemes datats entre el 1993 i finals del 2000, conté peces de diversa índole, algunes marcades per la llibertat formal, d'altres pel rigor formal més estricte. La secció dedicada al cineasta Kenji Mizoguchi, amb tres poemes en prosa i un dístic fulgurant, és una de les més reeixides, en una línia que no havia practicat des de Saló Rosa, la secció segona del poemari El vendaval (1988). Gimferrer és aquí el poeta de la imatge llampant que busca la musicalitat del mot i la cadència de la frase, sense l'esquitx fragmentari de la retòrica surrealista, molt tallada, que emprava a Mascarada (1996). Ara, en canvi, retorna a composicions de forma més clàssica: "Vivim així, en el temps d'un esguard, en el temps de l'itinerari encegat: passant, de biaix, a frec de fusta inclement, veient caretes maquillades i pàl·lides com putxinel·lis de paper retallat".
En la tercera secció, Lleis d'amor, hi ha un parell de poemes que són el preludi i la cloenda del desplegament conceptual de Mascarada, de la concepció de l'amor o de l'en-amorament com a instant de superació del temps: "Perquè serem això Vivents / i mai no morts Enamorats / Als aparadors de París". Sota la capa del personatge públic autocreat, dels filtres amb què Gimferrer ha parapetat la seva biografia davant la societat, no queda clar si la rehabilitació d'aquest halo romàntic, present en una tradició que va de Hölderlin a Rilke, és el resultat d'una vivència o de la màscara de personalitat llibresca, esmunyedissa, amb què s'ha identificat sovint; ni si s'empara en la veu de poetes a qui admira o tracta de rebatre l'esperit del temps, d'una actualitat que camina desposseïda del gust per la intemporalitat.
Hi ha, no obstant, un Gimferrer que fa palpitar el verb, que abandona el vel i exposa les ferides -més vital, menys obscur- per oblidar-se dels cultismes com a forma de distanciament. L'abandó, sempre relatiu, de l'erudició com a instrument per situar-se al púlpit de la literatura, l'acosta a un dir més intens, a una "lírica de la temporalitat" on afirma que el llenguatge, o la poesia, és insuficient per expressar el món o la consciència que evoca el passat; a una veu que fa balanç i s'adona que els camins oberts han quedat enrere: "Això ens ha quedat d'existir: / polsim, com una escafarlata / de tabac, res, l'escalinata / d'Odessa, icona, ja botí. / Griseja l'hora del motí / al fotograma que es nitrata / pels magatzems, col·legiata / de les quimeres de platí". La cinquena secció del llibre, A l'enderroc, n'és una mostra punyent i dolorida. Si el poema, com havia dit a L'agent provocador (1998), és l'eina que mostra el coneixement profund del jo, que provoca reaccions allà on la ment es mantenia latent, aquí s'expressa sense plecs, sense apel·lar a l'escafandre separador del personatge. L'amor i l'erotisme, al poema Arycassa, ja no redimeixen res, sinó que queden suspesos entre indicis de llum o de foscor; girar la mirada cap als anys de joventut, a Epitafi, provoca desconcert o estranyesa; i el temps, al poema Temps, és com a màxim el lloc en què crema la perplexitat: "Homes envermellits per la foscor: / la nit és una gota de llum negra".
Tornar