Documentació
Les cartes d’Octavio Paz a Pere Gimferrer
Octavio Paz (que, diguem-ho d’entrada, és un dels poetes més importants en llengua castellana de la segona meitat de segle) va morir el 1998 a Mèxic, on havia nascut vuitanta-quatre anys abans. Segons explica en una nota preliminar al volum que ens ocupa, gairebé des del dia de la mort de Paz, al seu amic Pere Gimferrer (un dels poetes més importants en llengua castellana i catalana de les últimes dècades) se li va imposar com una evidència la necessitat de la publicació de la correspondència que el poeta mexicà li va adreçar al llarg de 31 anys, del 1966 al 1997. Que aquesta evidència s’imposàs amb prou força com perquè, en un termini de temps que no va més enllà de l’estrictament necessari per preparar l’edició del volum amb el rigor i la cura que mereix, puguem gaudir-ne la lectura, és una circumstància que no podem més que celebrar. El llibre que recull la totalitat de les cartes d’Octavio Paz a Pere Gimferrer ha vingut a titular-se Memorias y palabras, i ha estat preparat pel mateix Gimferrer, amb l’ajut (sembla que fonamental) de la vídua de l’autor de Hijos del limo, Marie José Paz, en el que deu haver estat un veritable tour de force de treball emocional i arxivístic. De la pertinència de la publicació d’aquest material en dóna fe de manera eloqüent, si és que la paraula del crític té encara per a qualcú cap casta d’eloqüència, els qualificatius que més amunt hem dispensat a l’obra poètica dels dos corresponsals que aquí intervenen. Un no pot evitar trobar a faltar l’altra meitat d’aquesta correspondència, això és, les cartes enviades per Pere Gimferrer a Octavio Paz, encara que això segurament hagués obligat a estirar el pla de l’obra fins a dos volums ben gruixuts. De manera constant, és el lector qui ha de reconstruir amb la seva imaginació les interlocucions que susciten les rèpliques, les contrarrèpliques i les inquisicions d’Octavio Paz, i això, com afirma l’editor Basilio Baltasar en el prefaci, no deixa de ser un estímul per al lector (sobretot si és coneixedor de les obres dels dos poetes), però sovint aquest enyora la possibilitat de veure’s corroborat o desmentit mitjançant la comprovació del text de les missives gimferrerianes. En qualsevol cas, les dues-centes sis cartes (de vegades ben llargues, en altres ocasions de l’extensió d’una simple nota o un bitllet) d’Octavio Paz tenen, per descomptat, una perfecta entitat textual per elles mateixes. I temàtica, per molt que en aquest aspecte es tracti d’una entitat ben heterogènia. Així, probablement allò que més aviat excita l’atenció i la curiositat del lector és la possibilitat de conèixer una part de la intimitat sentimental d’un poeta com Octavio Paz, el qual, com a bon descendent de la tradició simbolista i surrealista, era un poeta que prescindia de les referències immediates a la seva biografia com a punt d’arrencada dels seus textos. En una d’aquestes cartes a Pere Gimferrer, precisament Paz exposa les seves reticències envers poetes com Lowell, Berryman, Jarrell o Sylvia Plath pel fet que, segons diu, “els llegim des de la seva biografia”, enfront d’un autor com Shakespeare, a qui posa com a paradigma de l’autor anònim, és a dir, amb un nom però sense una biografia que interfereixi la lectura i interpretació de la seva obra. Amb permís del mestre Ferrater i de la seva afecció pels détails exactes de la vida dels escriptors com a fonts per a l’hermenèutica dels seus textos (que el dugué a fer aportacions de terminologia crítica tan interessants com el de la “particularització intensiva” dels detalls de la quotidianitat, que encunyà a partir de la poesia de Foix), jo mateix tinc també predilecció per aquests poetes de qui no coneixem, almenys a priori, res sobre la seva privacitat, i que ens deixen tots sols i cara a cara amb res que no sigui la seva paraula escrita: en aquest sentit, no ja Shakespeare, sinó l’enigmàtic Homer (de qui no podem assegurar que en sapiguem ni el nom: existeix una teoria molt atractiva segons la qual “homer” podria ser l’acrònim sota el qual s’ocultàs, al llarg del temps, una mena de secreta lògia d’escriptors que fossin els autors de l’ Odissea, la Ilíada i els Himnes) semblaria l’encarnació d’un ideal de puresa. Si més no, repetesc, això a priori. Cosa que no treu que a posteriori, quan un ja ha tingut ocasió de conèixeren aquesta solitud ressonant l’obra d’un poeta, no senti interès per obtenir notícies sobre la seva història personal, sobre la seva dimensió humana, per tal de contrastar-la i posar-la a conversar amb el coneixement revelat a través de la lectura del seu treball amb el llenguatge. I, amb aquest Memorias y palabras, aconseguim exactament això: en aquestes pàgines, en efecte, tenim l’oportunitat de contemplar la humanitat d’Octavio Paz, els seus afectes, les seves indignacions, les seves perplexitats, les seves preocupacions, fins a la relació detallada dels petits –però urgents– maldecaps del dia a dia. Recollir aquesta informació sentimental i, com suggereix Baltasar en el seu prefaci, posar-la al costat del majestuós perfil intel·lectual –de vegades esquerp, de vegades subtil, sempre feridor i veraç– que es desprèn del conjunt de la seva obra poètica i assagística resulta una tasca en veritat apassionant. Òbviament perquè es tracta d’informacions complementàries, i també perquè fascina comprovar com la línia de l’artifici creatiu i la línia de l’experiència viscuda constitueixen, al llarg dels anys que un home alena, dues paral·leles que, per un miracle de la geometria, eventualment entren en contacte.
COMMOVEDOR I TENS
Memorias y palabras es presenta així com un llibre de lectura commovedora i tensa, en el qual assistim a l’autorretrat emocional d’un poeta expressat a través de la història de la seva amistat amb un altre home de lletres al llarg de més de trenta anys. Només per això ja valdria la pena. Però el seu valor es multiplica per la quantitat de materials valuosos que en poden extreure els amants de la literatura en general i els estudiosos de l’obra d’Octavio Paz en particular. Això és degut al fet que Paz no només dispensa a Gimferrer tracte d’amic i confident, sinó que la relació que hi manté és múltiple: la de l’autor amb el seu editor, la del director d’una revista literària (Plural, primer, i, després, Vuelta) amb el seu col·laborador, la del lector privilegiat amb un autor que admira (són de gran interès les observacions de Paz sobre els llibres i els textos de Gimferrer, des d’ Arde el mar fins a Mascarada) i a l’inrevés, la d’un professional de les lletres amb un altre professional i, en fi, la del pensador amb el seu interlocutor, o, per dir-ho com el ja esmentat Foix, la d’un fill del segle amb un altre. D’aquesta manera, Memorias y palabras se’ns ofereix bé com una mena de dietari de lectures i d’estímuls intel·lectuals, que ens permet resseguir el constant i molt exigent procés de formació d’un escriptor d’aquesta talla; bé com un ocasional recull de proses assagístiques que ens aproximen al desenvolupament del pensament literari, filosòfic i polític d’Octavio Paz; bé com un petit tractat de crítica literària en el qual s’exposen, a partir de pretextos de molt diversa índole, opinions, reflexions i afirmacions d’un pes específic ineluctable; o bé com una relació d’incidents, processos i situacions d’ordre estrictament editorial que pot resultar, com recalca Gimferrer, d’una utilitat important de cara a possibles edicions crítiques de l’obra d’Octavio Paz. Sigui com sigui, després de llegir-lo sens dubte hem de convenir amb Pere Gimferrer que la necessitat de donar Memorias y palabras a la impremta s’imposava com una evidència.
Tornar