Documentació
Entre el dietari i el periodisme
Abans que el vent escampi les cendres de l'Any Verdaguer i amb elles el nom del poeta deixi d'ocupar el lloc destacat que sens dubte mereix, convé recordar que dos autors que no han estat valorats com certament es mereixien, van dedicar pàgines magnífiques a la seva figura: Marià Manent i Agustí Calvet, conegut amb el pseudònim de Gaziel; els escrits que aquest prestigiós periodista dedicà a la República formen part d'un volum col·lectiu dedicat a aquest període, que s'ha publicat aquest any: Cuatro escritos sobre la República . Manent, en el pròleg per a les primeres Obres Completes de Verdaguer, publicades per Editorial Selecta, ens va donar una imatge, viva i propera, del poeta de Folgueroles; se'l representa, de fet, com degué ser, com ell sovint el veu. "Més d'una vegada he imaginat una certa cambra a la Plana de Vic, pintada amb aquella calç una mica blavenca que s'estila a la pagesia". En aquest sentit, cal destacar que els escrits crítics de Manent, aplegats en diversos volums - Poesia, llenguatge i forma (1973) , Llibres d'ara i antany (1982) , Rellegint (1987)...-, són de lectura ben recomanable, perquè la vasta cultura del poeta no desemboca mai en avorrida erudició, sinó que està sempre al servei del llibre o de l'artista que comenta, per explicar-ho al lector -primer a si mateix-, d'una manera planera i alhora elegant. De vegades assoleix una intensitat notable, com quan narra les tenses, dramàtiques relacions que es van establir entre Tolstoi i la seva muller, que es llegien els dietaris que escrivien ( Tolstoi: el funest dietari , dins Rellegint ). Per la seva banda, Gaziel, que de nen, atent i emocionat, va assistir a l'enterrament de Verdaguer, n'ha deixat un testimoniatge ple de vida a L'enterrament de mossèn Cinto, 13 de juny de 1902 , un capítol del llibre de memòries , Tots els camins duen a Roma . Aquesta evocació demostra de manera esplèndida la gran popularitat de què gaudí el poeta, que Gaziel considera encertadament "el geni plasmador del català ressuscitat el segle XIX". Només aquesta popularitat, veneració per alguns dels seus contemporanis, ens pot explicar, per exemple, que l'avi de Mercè Rodoreda construís un monument estrafolari amb un bust del poeta al capdamunt, al jardí de la torreta on vivien, davant del qual la família i els amics es fotografiava, de vegades en una mena d'evocadors tableaux vivants , prova del bon humor d'una època de la ciutat i, sobretot, de la vida de barri. No és estrany, doncs, que amb aquesta presència, que versos de Verdaguer reblaven en cintes de pedra que s'entortolligaven al monument, la novel·lista manifestés l'admiració i el deute contret amb el poeta que, juntament amb Ruyra i Carner, van formar una trinitat modèlica, que la va ajudar en la seva tasca literària, ells que "van picar pedra a la pedrera de l'idioma i van descobrir-hi vetes d'or". Autor d'una obra poètica breu i recollida en un únic volum exhaurit, Manent és també un prosista ben notable, com ho demostra l'obra crítica a la qual m'he referit i, també, Dietaris , volum primer de les Obres Completes (2000), en vies de publicació, que inclou tots els dietaris, ordenats cronològicament, gràcies a Sam Abrams, del qual és l'edició. Profundament marcat per la poesia xinesa i anglesa, que traduí i convertí gairebé en pròpia, el tema central dels dietaris de Manent és la natura, el paisatge, que el poeta observa amb atenció i que sap convertir en una delicada i personal pintura, en una mena de treballada miniatura. En aquest sentit el vers de Blake, que cita, és ben aplicable a la seva obra: "Veure el món en un gra de sorra". El to emprat per Manent, com de confidència, semblantment al cas de la poesia xinesa que tant l'atreu, fa que el lector, de la mà del poeta, penetri en l'escenari evocat i pugui sentir, també, la pau que ell hi troba. "Aquesta crònica espiritual", com Manent defineix els dietaris, aquests dietaris canònics que va escriure al llarg de tota la seva vida, també deixen constància de les transformacions del mateix poeta, amb el pas del temps; tanmateix, els escrits salven un fragment de l'existència de la destrucció; així, per exemple, d'un dia viscut, el poeta s'emporta, com un botí, "el record d'una creu de terme i d'uns camps verds migpartits per un senderó ben blau, un paisatge d'una melangia apagada dolça". Narrador d'una gran subtilesa, Manent no insisteix en el que explica, en el que observa, i per això se l'ha de llegir atentament. A El vent de Maia , el dietari més valorat, amb el qual guanyà el premi Josep Pla, el dels anys de la guerra, que visqué entre el Montseny i Barcelona, el camp i la ciutat ofereixen un contrast colpidor, en el qual podem veure una representació de la vida, al mateix temps "amarga i dolça"; el costat fosc és la ciutat, en la qual regna la violència, que fa reflexionar l'autor sobre el tràgic moment que viu: "Intrigues, lluites internes, horrible carnatge. Com s'assemblen les revolucions", mentre que el vessant tendre és el que ofereix el camp, que l'acull i el fa viure d'una manera plena, de gran intensitat. I, sobretot, serena. No és estrany, doncs, que Manent es refugiï tant com pugui en la natura, que mira atentament, per copsar-ne les més tènues modificacions, les de la llum, o aquelles més profundes, les que assenyalen el pas de les estacions. I la mira atentament, sobretot, per trobar-hi la imatge reveladora, que només es dóna escadusserament i que llavors Manent acostuma a transformar en un poema. De fet, mirar és també un art; per això Manent s'ha referit a uns significatius mots de Leopardi que vénen a dir que la vida d'aquells que només saben percebre els objectes senzills, "aquells dels quals només l'oïda i els altres sentits reben les sensacions" és una vida trista. Aquest no és el cas de Manent que, a més, sap traduir aquest mirada, sap transformar-la en encertats paisatges, amb arbres i flors variades, sovint presidits per la lluna, com s'esdevé en la poesia i estampes xineses. Per això, llegir l'obra de Manent ens fa penetrar en "aquest gra de sorra" marcat per la forta personalitat d'un creador que aconsegueix "veure la realitat com una revelació inesperada", com ell deia de la pintura de Vermeer. Aquesta sàvia barreja de vida quotidiana i alhora de misteri, és un dels grans encerts de l'obra de Manent, i penetrar en aquests fragments de realitat, recollits, silenciosos, encomana la serenitat al lector i resulta, en una època tan agitada i confusa com la nostra, altament recomanable.
Tornar