Documentació
Refugiat en la memòria
Per un altre camí, Gaziel també es refugia en el record, en les memòries en el seu cas. De fet, el periodista, ja al llindar de la vellesa i amb una vida agitada i intensa a les espatlles, que no li ha deixat temps per dedicar-se lliurement a l'escriptura, una escriptura per a la qual sent que té aptituds, no es resigna a reservar-se "tantes coses que m'agradaria treure enfora ni a deixar-les inèdites". A Tots els camins duen a Roma , llibre imprescindible per diversos motius, susceptible de diverses lectures, Agustí Calvet explica la seva vida des dels sis anys, en què la família es traslladà a viure a Barcelona, des del seu Sant Feliu nadiu, fins als vint-i-set, en què el destí, aquest destí en el qual ell creu fermament, el convertí en periodista i esdevingué Gaziel. De fet, aquest és un llibre de memòries molt personal, escrit des del passat i no pas des del present, com s'esdevé amb els dietaris, un llibre que Gaziel considera més aviat com uns escrits en els quals exposa la seva formació i que s'acosta força a una novel·la; cal tenir present que un dels esquemes més clàssics i recurrents de novel·la és justament aquest: la iniciació o formació. De fet, la idea del destí, omnipresent en el llibre, un destí dels homes i també dels pobles, dóna al relat un alè èpic, com s'esdevé sovint a les bones novel·les. Ara bé, es tracta també d'una novel·la, pel suspense que l'autor aconsegueix crear-hi, ja que, malgrat saber el que realment passa o passarà, no ho explica d'entrada al lector, i novel·la alhora per la seva ben calculada planificació, tant pel que fa als capítols, en concret, com a l'obra, en general. Sense oblidar que si l'autor, narrador nat, explica amb una notable riquesa de detalls tot el que ha vist i viscut, també sap imaginar aquelles situacions de les quals no ha pogut ser testimoni, com un bon novel·lista. Tanmateix és la memòria, que en el cas de Gaziel sembla prodigiosa, com ho és, també, el seu vocabulari, opulent i precís, la que el guia a l'hora d'escriure.
LES FIGURES DE LA INFANTESA
En efecte, refugiat en la memòria, amb aquest darrer i fidel amic, Gaziel reviu a Tots els camins duen a Roma els episodis més rellevants de la primera etapa de la seva existència, acompanyat de les figures que la van poblar: professors, parents, amics, escriptors que admira... Per aconseguir que aquesta evocació assoleixi la vivesa que la caracteritza, Gaziel recorre a tots els sentits: olors, tactes, sorolls... Ara bé, l'existència individual, la vida d'aquest nen, perdut en la gran ciutat, la "meva pobra vida de minyó estudiós, que cerca el seu destí a les palpentes" no tindria la importància que abasta si l'autor no l'hagués fosa de manera estreta amb la història del seu temps i, sobretot, de la seva ciutat; així, per exemple, l'atemptat de Martínez Campo o la bomba del Liceu entren a formar part de la infantesa de l'autor, perquè els viu personalment i amb gran intensitat; es tracta d'uns esdeveniments que contribueixen a crear una imatge inquietant de la ciutat on ha anat a raure, on se sent un desterrat. Una ciutat que, alhora esperançada i plena de conflictes, coneguda com "la ciutat de les bombes", trucava a la porta del nou segle. D'altres fets històrics -la Guerra de Cuba i la Setmana Tràgica- no fan més que intensificar la forta impressió que tot plegat produïa en aquest nen sensible, que vivia en una singular família, en la qual se sentia igualment desterrat. Però l'avantatge de les memòries és que l'autor, ara un home al llindar de la vellesa, de gran cultura i experiència, pot treure també conseqüències o reflexions sobre tot plegat, amb la qual cosa l'obra s'enriqueix de manera notable. A Tots els camins duen a Roma , també assoleix un gran relleu la vida quotidiana de Barcelona, un dels aspectes més encertats i interessants d'aquesta obra, des del meu punt de vista, perquè manca en el panorama literari català. Així, sabem com eren els carrers i places de la ciutat, en un moment de forta expansió-transformació, com anaven vestits els homes i les dones de la burgesia, a la qual pertany l'autor, els homes amb jaqué i una perla a la corbata, i les dones, amb joies espectaculars, fins i tot en ple dia, quan passejaven pel passeig de Gràcia; es tracta d'unes joies que l'autor, que ha viatjat per diverses ciutats europees, no ha vist enlloc més -i d'aquí l'encertada evocació que en fa Mercè Rodoreda a Mirall trencat -. O bé els detalls tan significatius d'una ciutat encara provinciana, en la qual s'hi sentien cantar els galls, perquè tothom en tenia a l'eixida o als terrats, i arrissava els canaris a can Cebado, impulsada per aquest modernisme que s'hi arrelà tan profundament; una ciutat, també, que col·leccionava postals o cromos de xocolata -que formaran part de l'imaginari col·lectiu-, i celebrava amb un gran entusiasme el carnaval.
LA UNIVERSITAT VISTA AMB HUMOR
El sentit de l'humor, més aviat absent de l'obra de Gaziel, en general, domina, per exemple, en la descripció de la universitat de llavors, una universitat baixa de sostre, amb professors incompetents i estrafolaris, un ambient que el fa fugir, adolescent, a París, on trobarà una cultura i un ambient que serà per a ell un autèntic ideal. En un posterior viatge, un jove, ja, el que trobarà a París serà, a la fi, el seu destí i, també, l'amor. De fet, París serà per a ell la Roma del títol, la de la frase feta, a les quals recorre sovint a l'obra, per la vivacitat i, sobretot, veritat que acostuma a caracteritzar-les. I és que, si dedica el llibre a mestres i guies -Antoni Rubió i Lluch, Joan Maragall, Enric Prat de la Riba...-, també ho fa a "a l'impossible oblit d'un cor sense tara, ELLA". De fet, si el llibre conté els ingredients d'una novel·la, no hi podia mancar l'amor, en un dels capítol més treballats i emotius del llibre; i l'amor per a Gaziel, profundament terrenal, és un amor cenyit a un temps concret i breu, malgrat que, en contrapartida, el record esdevingui etern: "Llavors s'obrí la nostra felicitat perfecta; vull dir la que té una mesura, un començament i una fi: l'única possible en aquesta vida". Document preciós d'una època que l'autor visqué de prop i de manera intensa, amb un èmfasi especial a la ciutat de Barcelona i a les seves institucions més característiques, des dels jesuïtes de Sarrià -magnífica l'evocació de la visita dels pares a l'escola i dels mitjans emprats per arribar-hi- a l'Institut d'Estudis Catalans, amb un humor ple de tendresa per aquells que el feren possible, en especial per a Rubió i Lluch. Ara bé, si a les memòries Gaziel explica la seva vida, també ens ofereix un retrat moral, personal: l'home de vasta cultura de la qual no fa ostentació, antimístic, progressivament desencisat del món i del homes i que, tanmateix, sap adaptar-se a les circumstàncies, per difícils que siguin, i gaudir de l'única felicitat en la qual creu, la del moment present. Perquè si a les memòries Gaziel traça el seu destí, aquest destí sempre està dirigit per la història: la Guerra Mundial el fa esdevenir periodista i la Guerra Civil l'aparta per sempre més d'aquest ofici. L'escriptura, el plaer de narrar, però, no l'abandonarà i gràcies a l'escriptura tindrà la companyia dels records i el lector el plaer de llegir-lo; de fet, Gaziel domina tots els registres, des dels còmics als lírics, i les ganes d'explicar i d'explicar-se, i de fer-ho amb entusiasme i perícia, encomanen indefectiblement les ganes de llegir al lector.
Tornar