Documentació
Llibertat d'escriptura
La traducció castellana de Meditacions en el desert (1946-1953). de Gaziel resulta ben oportuna en el moment actual, d'una banda, perquè es tracta d'una obra en la qual l'autor reflexiona sobre un dels temes constants de la seva producció -gairebé una obsessió-, sobre els trets definitoris i la història de castellans i catalans i del difícil, per no dir impossible, encaix d'unes mentalitats i d'unes formes de vida oposades. I de l'altra, i sobretot, perquè Gaziel, home de gran intel·ligència i de vasta cultura, sap exposar les seves meditacions amb un estil convincent, ric i brillant, de novel·lista sovint, i de poeta, més d'una vegada, com, per exemple, quan destaca que l'home és una "simple unitat vital, com una flor de carn". Periodista influent abans de la guerra, en què va ser el director i renovador de "La Vanguardia", s'acosta al lector per seduir-lo i ensinistrar-lo, sobretot ara, quan en escriure Meditacions en el desert es troba ja a les portes de la vellesa, després d'haver viscut tota mena de conflictes i treballat intensament. El llibre és un dietari entre 1946-1953, com remarca el títol, una de les èpoques més desolades de la vida de Gaziel i, també, del país; pel que fa a l'autor, viu desterrat a Madrid, on espera el final del franquisme que considera una fase de transició que precedirà la restauració de les llibertats, com havia passat a Itàlia i a Alemanya. Pel que fa al país, representa l'inici d'una època llarga i ben fosca -del negre al gris- una autèntica travessia del desert; i és que, amb el pas del temps, el franquisme es consolida i assoleix reconeixement internacional, gràcies al suport d'Anglaterra, primer, i concretament de Churchill, i dels Estats Units, després. Gaziel ho segueix, de prop, i veu així com trontollen, primer, i es fan a miques, després, dues idees fonamentals per a ell, burgès de naixement i de formació: Europa i la democràcia. En efecte, com en el cas de Sándor Márai, a Confesiones de un burgués, també un periodista influent, Gaziel assisteix, lúcid i impotent, a la davallada de la burgesia -que no es va estar de fustigar en el cas de la catalana- i, de retop, de la democràcia, nascudes ambdues de la revolució francesa i anglesa. Però, a més, agreujant pel desencís, Gaziel esdevé el testimoni de la submissió dels intel·lectuals influents, que es diuen Ortega, Marañón i Azorín, entre d'altres, i veu, així, com no queda res lliure, mentre l'ensenyament es troba en mans dels religiosos i a Catalunya no es pot publicar ni una revista literària. I d'aquesta manera, després del "diluvi de sang i de foc", arriba "el del conformisme en putrefacció", per dir-ho amb la seva contundència i forta expressivitat. En aquesta situació tan desesperada com inesperada, de viure literalment en ple desert, Gaziel fins i tot enyora els morts, desapareguts amb l'esperança encara. Autèntic escriptor, és llavors que redacta Meditacions en el desert, que la fèrria censura de l'època fa impublicable; de fet, molts fragments manquen de la primera edició, inclosa a les Obres Completes del 1970, i la primera versió completa del llibre es va haver de publicar a París, el 1974, amb el dictador en vida. Meditacions en el desert té un gran interès pel fet de tractar-se de la crònica d'uns fets cabdals que representen el ple assentament d'un franquisme insofrible per a Gaziel, liberal i cosmopolita, i que, a més, incideix de manera directa i negativa en un projecte seu, ja molt avançat, de fundar un diari a Barcelona, on pensava poder-se instal·lar. Aquesta situació històrica immediata és la columna vertebral del dietari, on s'imbriquen d'altres temes, defugint els més estrictament personals: des de les lectures, en el comentari de les quals demostra la seva perspicàcia, per exemple en la de Chateaubriand o d'El Quixot, passant per l'evocació dels catalans que més admira, el pintor Sunyer, amic seu, o Cambó, del qual ens deixa un penetrant retrat, a la inclusió de l'informe demanat per Companys sobre la situació a Catalunya, a tocar de la guerra, i fins i tot de les cartes enviades o no enviades a amics. El lector s'adona que l'escriptura, en aquell moment difícil, és el medicament lenitiu per a Gaziel, una mena d'espai i d'esplai de llibertat. A més, aquesta situació tan adversa li dona peu per fer prediccions sobre el futur que espera als europeus, en general, i als espanyols, molt en particular; en algun cas s'equivoca, en d'altres l'encerta de ple -en el militarisme dels Estats Units, per exemple-, però sempre resulta de lectura instructiva i amena. Autèntic humanista, entre els temes tractats, no hi pot mancar tampoc la reflexió sobre la condició humana, en forma d'aforismes o de màximes gairebé, per exemple, quan destaca que la infelicitat de l'home es deu al fet que persegueix dos impossibles: "Que les coses siguin diferents de com són. Que les coses durin més del que poden". I és aquesta actitud d'home curiós i actiu, la que li permetrà renéixer de les cendres i iniciar, als 60 anys, una nova trajectòria amb la qual podrà acomplir el seu somni secret: esdevenir un escriptor en català i, podem afegir, un dels més destacats de postguerra, a més d'un dels més llegits, amb Pla, empordanès com ell. I així, seguint les giragonses del destí -aquest destí en el qual ell, alimentat pels clàssics grecs, creu fermament-, un destí molt atzarós en un segle XX de revoltes, de guerres i d'exilis, molt més dramàtics que no pas l'interior de Gaziel, l'autor pot acabar la seva vida en total plenitud, dedicant-se al que no havia pogut fer abans pel periodisme. Des de la nostra perspectiva de coneixedors de la seva evolució, resulta ben curiós i instructiu llegir al dietari que, el 7 d'octubre del 49 compleix 62 anys i que vol donar una ullada a la seva vida; llavors ens confia que va néixer escriptor i que ho hagués esdevingut si la sort l'hagués acompanyat, fins i tot se sent interessat per conèixer la data de la seva mort, amb la finalitat de poder dedicar el temps que li queda de vida a coses més profitoses, a ell mateix. També reflexiona sobre la situació precària de l'escriptor en català, abans de la guerra, una situació que no va voler acceptar. I tanmateix, en un moment encara més desfavorable, sense cap mena de llibertat i sense cap tribuna en català, començarà a escriure en una llengua emmordassada i a servir, així, a les "tres realitats superiors per a mi: la nostra terra, la nostra gent, la nostra parla", segons ens confia. Sense les circumstàncies adverses de la dictadura, és ben probable que Gaziel hagués continuat amb la seva dedicació al periodisme i no s'hagués convertit en l'escriptor que coneixem i valorem. De fet, amb Tots els camins duen a Roma. La història d'un destí (1958) inicia aquesta nova trajectòria i demostra, com ja intuïa, que es tracta realment d'un brillant narrador que, gràcies a les estratègies del bon novel·lista, sap evocar amb sensualitat la Barcelona i el París que conegué i al qual se sentí estretament lligat. I cinc volums de Viatges i somnis seguiran. Per tant, si d'una banda Meditacions en el desert és un dels llibres més incisius i desolats de Gaziel, es tracta, també, d'un dels més esperançadors, ja que demostra la capacitat de superació de l'home, fins i tot en situacions de desert. Remarquem que en català, publicat per La Magrana el 1999, es tracta d'un llibre exhaurit i que caldria tornar a editar, així com d'altres obres d'aquest autor de lectura tan recomanable.
Tornar