Biografies
Gaziel
Agustí Calvet (Sant Feliu de Guíxols, 1887-Barcelona, 1964). Periodista, assagista i narrador. Procedia de família burgesa que, enriquida amb la fabricació i el comerç del suro, el 1893 s’instal·là a Barceona. Agustí, el fill mitjà, entrà el 1903 a la universitat, on es llicencià en filosofia i Lletres. Alhora, assistí als cursos dels Estudis Universitaris Catalans i, orientat al món acadèmic, completà una sòluida formació. Així, a partir de 1909 estudià a la Sorbona i al Col·legi de França, des de 1911 treballà a l’Institut d’Estudis Catalans i es doctorà en filosofia amb una tesi sobre Fray Anselmo Turmeda, heterodoxo español. L’agost de 1914 va viure l’inici de la Primera Guerra Mundial a París; en fugia un mes després, amb un carnet de notes que, per indicació de Miquel dels Sants Oliver, transformà en articles per a “La Vanguardia”. L’èxit de la sèrie va ser tal que Gaziel, abandonant projectes anteriors, va entrar de ple en el periodisme professional. Corresponsal de “La Vanguardia” a París fins al 1918, a partir d’aquest any n’esdevé redactor en cap i director el 1933. Són els anys de en què viu en primera línia la gran expansió del diari i en què adquireix un gran prestigi professional. Evadit a França a finals del juliol de 1936, passa l’exili a París i a Brussel·les, amb un breu parèntesi que donà origen a Un viatge a Colòmbia (1970). En retornar forçadament el 1940, i represaliat políticament a Barcelona, s’instal·là a Madrid; exercí aleshores funcions directives a l’editorial Plus Ultra i fé alguns viatge per Europa. A parir de 1959 s’instal·la definitivament a Catalunya on publicà la major part de les obres que li ha donat fama com a escriptor. La trajectòria literària de Gaziel arrenca el 1903, anys en què començà a publicar poemes i narracions en diferents revistes, als qual cal afegir-hi la novel·la Sentiment (1905). De fet, però, el gruix decisiu de l’obra de Gaziel fins a 1936 pertanya a l’àmbit del periodisme. Durant aquests anys publicà 1150 articles, sobretot a “La Vanguardia” i, també a “El Sol” i “Ahora”, dos diaris madrilenys. L’etapa corresponent a la guerra de 1914-1918 és la més fecunda, escriví més de 350 cròniques recollides en volums com: Diario de en estudiante en París (1915; versió catalana definitiva, París, 1914. Diari d’un estudiant), Narraciones de tierras heroicas (1916), En la línea de fuego (1917), De París a Monastir (1917) i El año de de Verdún (1918). De 1918 a 1936, Gaziel s’nscriví sobretot en el periodisme de creació d’opinió -d’orientació pública-, amb múltiples vessants, especialment, la cívica, la cultural i la política. A partir de 1936, en la seva època d’exili, es lliurà a escriure en solitari, impulsat pel desig de donar curs a la vocació d’escriptor. Així, entre 1938 i 1947 redactà els quatre assaigs de Quina mena de gent som, on revisa els postulats nacinalistes de Prat de la Riba. Tradueix El cementiri marí de Paul Valéry (1947; en col·laboració amb Miquel Forteza) i Esbòs d’un serpent (inèdita); també elabora Meditacions en el desert (1946-1953) (1974), un dietari desolat que fa un balanç marg de la pròpia vida i esdevé un cru testimoniatge del suport de les democràcies occidentals a la dictadura franquista. La publicació, el 1958, de les memòries, Tots el camins duen a Roma, obra pas a un devessall d’obres, la gran majoria escrites als anys 50 i de les quals formen part destacada dues trilogies de llibres de viatges: la Trilogia ibèrica (1959-1961) i la segona, no acabada, abraça dos títols Seny, treball, llibertat (Suïssa) (1961) i L’home és el tot (Florència) (1962). A part del volum miscel·lani Un estudiant a París i altres estudis (1962), cal esmentar Història de “La Vanguardia” (1881-1936) (1971), memòria autojustificativa i polèmica del seu pas pel diari.
Tornar