Documentació
"Tenim el vici de creure que els falangistes eren de fora"
El terratinent i futur alcalde d’un poble d’Osona organitza la primera celebració després de la guerra. Se li casa la filla i és qüestió que tothom comenci a demostrar fins a quin punt és addicte al nou règim. Aquest és l’argument d’Els convidats, la nova novel·la d’Emili Teixidor que Columna acaba de portar a les llibreries.
Ara que es parla tant de recuperar la memòria històrica, ¿creu que aquesta també és una obligació dels escriptors?
A mi m’agrada el que ha dit el Gimferrer, que el meu llibre és un retrat del feixisme ordinari. Són petites històries cruels i de submissió de tot un poble. No són la lletra majúscula sinó que són les coses que passaven i que perduren en l’actualitat. Només cal veure el cardenal Rouco Varela dient que la crisi és deguda a un mal ús de la llibertat.
¿No s’ha fet prou net en aquest país?
Hi ha hagut una transició, un lleuger canvi, però tampoc no crec que cap país hagi fet net. Encara queden brots feixistes a Europa i això és normal que passi.
Però la literatura pot ajudar a fer que no oblidem.
La funció de la literatura és fer una lectura ingènua de la realitat, que a la gent li agradi el llibre i permetre que el lector hi pugui fer aportacions. Que pugui dir: “Jo també ho recordo”. Cal que no hi hagi deformacions estranyes dels fets. L’altre dia sentia una dona que deia que podia treballar gràcies als sogres: “Ara que les dones treballem...”, s’exclamava. Però si les dones han treballat sempre i molt més que els homes! Després la novel·la també pot tenir una lectura més històrica, buscant la precisió, o més intencionada, volent saber què he volgut dir amb això d’Els convidats, però la lectura important és la ingènua, la de qui compra el llibre per disfrutar.
I també perquè en quedi constància.
Sí, en aquest llibre sí que hi ha un impuls d’explicar una història perquè no es perdi; si no, ens oblidarem de totes aquestes dones que a partir dels nou anys anaven a treballar a la fàbrica i de tots aquests adoctrinaments de la postguerra a què va ser sotmesa la població. Són les coses que queden en la memòria de tots i ens conformen sense que ni tan sols ho sapiguem.
Una altra de les qüestions que tracta és la de les adopcions de fills de presoners. Coneixem més bé què va passar a l’Argentina que no pas què ha passat aquí.
Sí, després de la guerra estava ple d’asils i internats i s’obligava els presoners a fer treballs forçats. A poc a poc els readmetien i els capellans agafaven els presoners de jardiners per redimir-los. A tots els pobles es poden explicar històries d’aquestes i si no en queda constància ens oblidarem d’on venim.
De tota manera: aquesta no és una història de bons i dolents, sinó de vencedors i vençuts.
Tu pots estar en contra de l’Església, però hi va haver capellans admirables amb obres plenes d’humanitat. El mateix es pot dir dels falangistes que anaven de bona fe i defensaven la cultura. Jo parlo del feixisme ordinari, no pas del que s’escriu amb lletres grans. Si haguessin guanyat el Hitler i el Mussolini en lloc dels aliats ja hauríem vist què hagués passat, però aquí encara es va poder mantenir una cara amable.
No tem que se l’acusi de tou?
No, perquè al país hi va haver una resignació total i tots vam ser tractats com a súbdits del poder polític i religiós. Les petites grans imposicions eren indirectes. A les escoles, dilluns, s’havia de dir a quina missa havies anat i de quin color portava la casulla el capellà. Els mestres havien de fer un curs d’ensinistrament al Valle de los Caídos; sense això no et podies presentar a les oposicions. Era una submissió al règim que, en general, s’acceptava perquè era l’únic camí.
I continuem sotmesos?
Encara hi ha poders molt poderosos, però hi ha uns àmbits de llibertat molt importants i uns progressos culturals i materials indubtables. Si a Vic hi ha un 25% de nouvinguts vol dir que hi ha països que ho passen pitjor que aquí. Fins als 16 anys, tothom està escolaritzat i a cada ciutat mínimament important hi ha una biblioteca.
Al llibre també aprofita per fer una defensa de la lectura com a eina de progrés.
Sí. Hi havia una pervivència d’una cultura i els guanyadors es van preocupar per depurar-la. Un dels llibres amb més èxit de l’època era un volum sobre llibres bons i dolents, des del punt de vista moral, esclar. Et podien arribar a excomunicar si et llegies algun d’aquests llibres prohibits, però alhora també hi havia qui tenia la col·lecció A tot vent, d’abans de la guerra, i qui podia llegir La sonata Kreutzer o El roig i el negre i anava fent. El personatge del poeta del règim està basat en un que es feia dir Luys Santamaría, amb i grega, que va existir de veritat i feia aquest adoctrinament cultural.
Ho feia de bona fe?
Jo no el critico. A Catalunya tenim el vici de pensar que ens venien tots de fora, però per tenir aquesta mena de convidats, hi havia d’haver l’amo de la casa. Els dels quadres del Movimiento eren catalans de soca-rel i en canvi se’ns ha volgut vendre com una invasió. En una situació així fins i tot els més innocents es poden tornar delators, com a La cinta blanca, del Haneke.
Tornar